Jordi Garreta (Terrassa, 1998) ha participat de sèries com “Cuéntame cómo pasó” a TVE i “Mobius” a TV3 (on va coincidir amb el terrassenc Manel Llunell). Ara s’ha anunciat que protagonitzarà el musical “Mar i Cel” amb Dagoll Dagom.
Havies vist alguna de les versions anteriors de “Mar i Cel”? Quin significat té en la teva vida? De fet, el vaig veure en la reposició del 2014. I va ser espectacular! Encara no coneixia el que era teatre musical, tenia 16 anys. I quan vaig anar amb la meva mare, i vaig veure aquell portent, el vaixell… Vaig dir: “Jo vull fer això”. Ja havia començat a pensar que voldria ser actor. Va ser un abans i un després.
D’obres musicals, la primera? De petit havia vist fama, en pla “mainstream”. I poca cosa més. Potser alguna “pel·li”.
També t’has presentat a “Operación Triunfo” i has participat del musical “El médico”. Amb aquest doble vessant entre actor i músic, s’entén que “Mar i cel” et permet, precisament, barrejar les dues? Aviam… El teatre musical té aquestes tres disciplines que s’ajunten a la vegada. No estàs cantant, ni actuant ni fent música: estàs fent les tres a la vegada. Fins i tot en altres musicals també es balla.
Estem a l’abril i ja s’han venut 75.000 entrades, tot i que l’estrena no és fins al setembre. Fa pànic? És fort! “Mar i cel” és una llegenda catalana. Molta gent a Catalunya la coneix. S’ha fet l’any 1988, el 2004, el 2014 i ara. I el llistó és molt alt. Molta gent ja l’ha vist i quan torni a venir en l’adaptació de 2024, tindran unes expectatives prèvies. Més que pànic, és respecte. A mi m’agrada molt aquesta sensació de nervis. L’energia que es crea. El que m’agrada més del teatre és el directe: això que facis aquell dia és irrepetible. Sempre faràs el mateix projecte, però mai serà igual.
Jordi Garreta
En el càsting també s’ha presentat una altra terrassenca, Carla Miralda, sense èxit. Es comenta que la tria ha estat duríssima… Han sigut quatre fases. En altres ocasions, potser són tres. Per a mi sí que va ser dur. I quan treballes des de la il·lusió, et fa més por que no et donin el paper. A més, hi ha molta gent, molt talent… I moltes vegades ja no és condicionant que t’ho hagis preparat o no, sinó el que ells busquin o vegin en aquell moment. No va ser fàcil: les partitures són complexes, interpretativament té un cert repte… I al final, els nervis d’estar amb Dagoll Dagom.
Finalment faràs tàndem amb l’Alèxia Pascual. Quina química s’intueix? Ostres, jo admiro molt a l’Alèxia, em sembla molt bona actriu i té molta llum. Ella ja ho ha dit: té ganes de demostrar qui és l’Alèxia Pascual i no pas l’Alèxia d’“Eufòria”. Perquè al final et crees una mena d’imatge i amb ella potser era la de “l’Alèxia només pot cantar”, quan realment és molt bona actriu. I molt bona companya. Crec que serà fàcil treballar amb ella i és d’agrair.
Com vols enfocar el teu paper del personatge Saïd? A mi m’interessa jugar. Està clar que mai jugues des de la veritat absoluta, perquè estàs actuant, però m’agrada jugar a creure’m el que està passant. Sembla un tòpic? Sí. Però és així.
És un text escrit l’any 1888 i ambientat el 1629. Tanmateix, es pot fer una lectura contemporània amb el 2024? Sí que hi ha un paral·lelisme amb l’actualitat. És una història atemporal, en tots els sentits. Moltes vegades ens cenyim per les races, per les creences… I odiem només per odiar. Tots som persones, tots som éssers humans i tenim dret a una vida digna. Tenim dret a estimar sigui qui sigui… I “Mar i Cel” ho reivindica molt, especialment amb el que està succeint avui en dia.
Quin català empraràs per a “Mar i Cel”? Més aviat estàndard? Es nota en la teva parla la procedència terrassenca? No m’ho havia plantejat i tampoc no ho sé. Donen bastant llibertat amb els tipus d’accents de cadascú. El Roger és de Girona i el Carlos Gramaje és valencià. Jo parlaré el meu català: el català central de Terrassa. En tot cas, és un text clàssic: no diré “Viandox”! (riu). Parlaré amb el meu accent, a no ser que em diguin el contrari. Crec que és la riquesa de cada lloc de Catalunya i dels Països Catalans.
Rodant a “Cuéntame”
Aquesta obra serà la darrera de Dagoll Dagom i llavors plegaran després de 50 anys. Tot un tòtem de la cultura! Uf, crec que encara no ho estic vivint com el que és. Només hem fet la presentació. Així que fins que no passi, no t’ho creus. Però ja els havia vist també “Scaramouche”, “Cop de Rock”… Són obres molt xules. I pensar que ara treballes amb ells. És meravellós.
També et vas incorporar a “Cuéntame” a la penúltima temporada (la 23). Ha, ha, ha! Sí, aquest paral·lelisme ja l’havia fet! A veure, fa il·lusió igualment. Apareixes en un moment en el qual s’està acabant –ja ho sé–, que no he estat en el començament… Però mira: també té quelcom màgic.
I amb què et quedes, del rodatge a TVE? Sento molt agraïment. Treballar amb Imanol Arias i Irene Vicedo –que és amb els quals tenia més escenes, a part d’amb els xavals-, va ser com si estigués amb la Masia del Barça. Ho vaig sentir així. M’ha donat moltes eines. I m’ha obert portes, sobretot en l’audiovisual.
També actues a “Sueños”, ara a l’abril a Madrid. Fas més vida allà que a Catalunya? Ui, vaig anar a viure a Madrid en el seu moment, quan em van agafar a “Cuéntame”. Anava temporalment, però després també em van agafar al musical d’“El Médico”. Així que amb la conya porto dos anys i mig (aquest estiu en farà tres).
I tornar a Terrassa? Jo soc terrassenc i quan no estic a Madrid estic allà. He viscut amb ma mare tota la vida. I de fet, la meva intenció era acabar “Sueños” a Madrid i tornar a Terrassa per seguir buscant papers. Cada feina té les seves dificultats. En interpretació, una de les coses més difícils és mantenir-se, tenir el cap fred en situacions en les quals no hi ha feina i cal trobar solucions. Així que a finals de mes anava a tornar cap a Terrassa sí o sí. I mira: ara que és amb feina, millor.
