Pere Aquillué estava content aquest hivern a Madrid. S’hi va anar unes quantes setmanes, per interpretar el monòleg “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. A una sala suggerent del Madrid que no combrega gaire amb Isabel Díaz Ayuso, com el Teatro de la Abadía. I portant el brillant text de Josep Maria Miró (quin no ho és) en llengua castellana: “El cuerpo más bonito que se habrá nunca en este lugar”.
Pere Arquillué (Terrassa, 1967), captivant els crítics madrilenys, ja avançava llavors unes pinzellades del nou projecte que tenia entre mans. I novament amb una vella companya d’escenaris l’Emma Vilarasau.
L’obra es diu “Ifigènia” i s’estrena l’endemà de Sant Jordi –24 d’abril– per seguir en cartellera fins al 6 de juny.
Els seus protagonistes la van presentar ahir, davant els periodistes “culturetes” de Barcelona, des d’un dels epicentres de la dramatúrgia catalana, el Teatre Lliure, a la direcció de la qual recentment hi ha accedit Julio Manrique.
Però ahir el tema no anava dels beneficis de la cervesa sense alcohol (malgrat la coincidència de la parella actoral). Sinó de presentar l’equip d’Ifigènia que es va desplaçar fins a Montjuïc.
I ben encapçalats pel mateix Pere Arquillué. Coincidència familiar als escenaris barcelonins: ell actuarà des de la muntanya de Montjuïc, mentre la seva filla Emma actua a la Sala Beckett del barri del Poble Nou.
Al barri de muntanya hi havia abans les barraques de les migracions de principis i mitjans de segle XX, al barri de la platja hi havia alguns dels grans vapors tèxtils de Barcelona. Avui són dos pols econòmics i culturals, però les seves cartografies tenen memòria.
Tragèdia grega
És Alícia Gorina qui porta al Lliure de Montjuïc l’adaptació escènica de la tragèdia grega “Ifigènia”. L’obra, amb dramatúrgia d’Albert Arribas, parteix de dos textos clàssics d’Eurípides: “Ifigènia a Àulida” i “Ifigènia entre els taures”.
La perpetuació de la violència entre generacions, el desig de venjança i la corrupció de la democràcia centren la proposta teatral. De fet, cerca trencar el tòpic sobre el sacrifici d’una noia innocent i pura a través d’un cor de cinc actrius què -a escena-, donen veu a totes les dones de la història sacrificades per les estructures patriarcals.
Aquests herois mascles són “patètics, poc herois i amb gens de dignitat”, va rematar ahir Emma Vilarasau.
