R ecordes a quina sèrie de TV3 es dèia la frase “Rosa, ens ha tocat la Lotto!”?. I tirant la vista una mica més enrere: “Salut i peles!”? Vinga, vah, en voleu una de mès fàcil? En quina sèrie és deia “Els problemes són com les males herbes. S’han d’arrencar de soca-rel”?
Voleu sopes? La primera l’exclamava l’Antònio a “Poble Nou”, la segona la deia el Brillant a “La granja” i la tercera sentenciava l’Eulàlia Montsolís a “Nissaga de poder”.
Són tres de les 40 frases mítiques, extretes de sèries emeses per la cadena de televisió TV3, que ha recollit el filòleg i professor universitari terrassenc David Paloma, juntament amb la també acadèmica Mònica Montserrat.
Ambdós van ser la tarda de dilluns a la llibreria Abacus, on el van presentar acompanyats de l’actor Pep Ferrer, qui ha participat tant com a protagonista com a secundari en 15 sèries de producció pròpia de TV3 (que son unes 80 en total, al llarg dels 40 anys de vida).
David Paloma parlant a la presentació del llibre, dimarts a la llibreria Abacus / ALBERTO TALLÓN
“El llibre revela l’evolució de l’audiovisual català en aquests 40 anys, tant per les temàtiques que es fan servir, el to per tractar-les, però també per l’ús del llenguatge”, sosté Montserrat.
Paloma prossegueix: “Fa 40 anys, era un idioma que no estava normalitzat. De fet, alguns se sorprenien que s’hi sentís a dir ‘bústies’ i ‘farmacioles’, si sempre n’havíem dit ‘bussons’ i ‘botiquins’”.
De fet, al seu parer, aquesta és una de les “bondats tevetresines”: les sèries ajudaven a difondre i normalitzar paraules que estaven una mica difuses.
Col·loquialismes
Però també agafa un rumb de modernització. “La llengua es va començar a mostrar més relaxada i menys encotillada amb les Teresines, l’any 1992”, diu Paloma. “Elles no feien comandes, sinó ‘pedidus”. I també altres barbarismes com “sustu” i “estupendu”. Paloma apunta: “veníem d’una tradició literària i “Teresina SA” és la desinhibició del llenguatge. Potser està més castellanitzat, però connecta més amb els joves perquè utilitza un llenguatge audiovisual”.
Aquesta línia més “desacomplexada” es va seguir a “Plats bruts”. “No és fins el 1999 que Joel Joan torna a aconseguir col·locar el llenguatge col·loquial”, afegeix. Tota manera, també s’incorporen barbarismes com la frase de l’Emma (“ah, vale”).
En canvi, a sèries com “Temps de silenci” i “Ventdelplà” la llengua mostra menys col·loquialitat: “es mantenen els pronoms en i hi, no apareixen formes com enrecordar-se, poguer o aviam…”, explica Elisenda Bernal professora a la Pompeu Fabra, en el pròleg del llibre.
Plats bruts
Els correctors
Aquí entra l’actor Pep Ferrer: “La tasca dels correctors a TV3 han estat molt important. Els corruptors del català els hi dèiem”, reconeix amb un somriure, “cosa que a Madrid no existeix”.
Ho recorda així: “De vegades, durant un rodatge, et miraven amb una casa que ja sabies que l’havies cagat i que s’havia de repetir l’escena”.
L’accent tarragoní i lleidatà
Les sèries de TV3 van arrencar emprant exclusivament el català central. Fins que “Dones d’aigua” s’ambienta al Camp de Tarragona. “I arrenca la variació geogràfica del català dialectal”, diu Paloma. Amb “Dones d’aigua”, es fan servir demostratius com “aqueta” (per “aquesta”), així com lèxic com “xic” (per “nen”).
Merlí
Posteriorment arriba “Lo Cartanyà”, ambientada a Lleida. Però que aconsegueix crítiques pels “trets lingüístics exagerats al servei de l’humor”. També arribarà “Secrets de família”, ambientada a Girona, en el que la crítica serà precisament que cap dels personatges accentua la seva parla com a la comarca. De fet, en alguns casos es contracten actors nadius de la zona. Però el més comú que els intèrprets sàpiguen parlar en diferents accents del català. “De fet, també ho posen al currículum”, explica Paloma.
En el cas del terrassenc Xavier Bertran (a “Lo Cartanyà”) podia replicar fàcilment la parla de Ponent perquè té família lleidatana. Tècnicament, es coneix com “alterdiatopisme”, del qual també hi ha diferents graus de versemblança.
Castellanismes a “Merlí”
Els autors del llibre es mostren lleugerament crítics amb l’ús dels castellanismes a alguna sèrie juvenil de TV3, especialment “Merlí” i en menor mesura “Les de l’hoquei”. “A ‘Merlí’ Són els primers nois de la història amb un llenguatge castellanitzat”, assenyalen a la fitxa del llibre. Durant la presentació, Mònica Montserrat matisa: “Ara bé, ja no s’ha reproduït aquest model castellanitzat i d’interferència constant”, tot posant en valor “Jo mai mai”. Elisenda Bernal les qualifica, fins i tot, com a “força grolleres”. De quines parlem? “Gilipolles”, “borde”, “friqui”, “catxondo”, “polla”, “plasta”, “penjat”…
