A Casa Calores, on passen els anys, els testos es marceixen i la roba deixa de voleiar als estenedors. “Els joves que no veien l’hora de créixer d’un cop, intenten posar fre a l’inexorable pas del temps”, explica l’obra del dramaturg Pere Riera, basada en la seva pròpia història familiar. I parla de joves com l’actriu Emma Arquillué (Matadepera, 1995), qui actua fins al 19 de maig en la Sala Becket ubicada al barri del Poblenou barceloní.
L’obra se situa a Canet de Mar. Enveges la idea de viure els estius al costat del mar? Perquè sent vallesans, podem passar els estius poc més que a una piscina o als gorgs de Rellinars (que els darres anys estan secs)… Òbviament, créixer i viure arran de mar deu ser una experiència brutal. Uf… poder baixar a la mar sempre que vulguis o l’olor de mar, des de casa teva! Ara bé, jo he nascut al costat de la Mola i el parc natural de Sant Llorenç. De petits sempre pujàvem amb els amics… I això no m’ho treu ningú! Som d’un indret envoltat de natura. De fet, gairebé diria que soc un bitxo de muntanya, més que de platja. Així que enveja de la costa, sí… Però no ho canviaria per la meva infantesa al Vallès.
La trama parla del pas de la joventut a l’edat adulta. Fer-se gran… és tan horrible com ho pintem? Potser fem un culte a l’eterna joventut, sense abraçar altres valors? Crec no ho hem de fer. La joventut és temps de canvis, d’anar a la universitat, de fer amics nous… I de deixar anar amics de sempre, també… És un cicle intens, bonic, però que també s’ha d’acabar algun dia, i portar-te a un altre cicle de més tranquil·litat. De joves vius tot amb més intensitat, però també cal valorar l’estabilitat. El que passa és que, com a societat, tendim a idealitzar la joventut. Però tots els cicles tenen les seves virtuts.
T’hi sents representada amb el personatge que interpretes, després de marxar de Matadepera (que podria equivaldre a sortir de Canet de Mar)? Totalment. Bé, el personatge de l’obra teatral se n’anava a Boston, que és un canvi molt dràsti. En el meu cas, jo vaig marxar de Matadepera a Barcelona, que està al costat. És que no és ni baixar de la Seu d’Urgell! Però és cert que de viure al poble a viure a la ciutat no té res a veure. Al poble coneixes tothom i això és reconfortant. En canvi, la ciutat és més anònima, frenètica… Es troba a faltar aquella minisocietat.
Ara es parla especialment de l’amistat, està en el centre del debat. Això fa pensar en la construcció de les xarxes d’amistat dels personatges de “Casa Calores” i la seva evolució amb el temps. Tot i que el Pere la va escriure fa 17 anys, realment arriba en molt bon moment! L’amistat està posada damunt la taula, per fer un enfocament sobre com es col·loca, sobre com mantenim les nostres relacions interpersonals. I també afecta el públic. Les amistats d’infantesa… Jo conservo moltes amigues del poble, malgrat que siguem molt diferents les unes de les altres.
“Casa Calores” és una casa que se’n van a terra. I quantes en tenim! Has patit també aquesta desaparició de forma pròxima? La veritat és que els meus pares es van mudar allà on estan encara, just quan ma mare estava embarassada. I allà segueixen, espero que per més temps. Així que l’evolució de la casa dels pares, jo no l’he viscut. Però avui en dia és més comú anar mudant-se de pisos i cases al llarg de la vida, el paradigma de les cases de generacions i generacions ha canviat. No m’hi reconec pel que fa a la casa dels pares, però sí de la meva àvia: quan va canviar de poble on viure, es va vendre la casa. I jo ho vaig viure com un canvi d’etapa. Quantes hores de la meva infantesa hi havia passat! Són cops, transformacions… que has d’anar col·locant a lloc.
Hi ha un dol a gestionar… Sí. Crec que el mateix Pere Riera la va escriure per acabar de sanar-se. Quan va veure que la casa dels seus pares no hi era, va sentir que havia de fer alguna cosa. Podria ser plorar, o fer una cançó… O en el seu cas, fer una obra de teatre.
