Vora 450.000 persones van creuar els Pirineus, entre gener i febrer de 1939. Però el Camí de la Retirada no tindria el final esperat, un cop trepitjat terra francesa. Tampoc el va tenir el terrassenc Miquel Almirall i Queralt (1915-2002), qui va acabar a parar en quatre camps de concentració francesos diferents: Saint-Cyprien, Agde, Vernet i Septfonds.
Així ho van explicar ahir en la presentació del seu dietari, “Miquel Almirall i Queralt. Memòries, 1939-1940. Resistir i sobreviure en els camps de concentració francesos”. L’acaba de publicar la Fundació Torre del Palau i l’autor és l’historiador terrassenc Josep Puy i Juanico. A l’acte, que va tenir lloc a LaFACT Cultural, també hi va ser present l’exconseller Raül Romeva i Rueda, actualment president de la Fundació Irla.
El llibre esdevé un testimoni directe i colpidor de la duresa i el patiment viscuts en els primers temps d’un perllongat exili.
El document memorístic és l’epicentre de l’edició (febrer de 1939-juny de 1940). “Tracta de les vivències i patiments d’Almirall en els centres de concentració. Hom creia que només havia romàs en tres camps de concentració, però van ser quatre”, explica Josep Puy al llibre.
D’esquerra a dreta: Rosa Boladeras, Màrius Massallé, Raül Romeva i Josep Puy / ALBERTO TALLÓN
El relat acaba quan Almirall abandona el camp de Judes i aconsegueix el seu primer treball en una important empresa metal·lúrgica d’Imphy (prop de la ciutat francesa de Nevers).
Puy assegura que caldria un altre llibre que recopilés la seva obra artística: dibuix, aquarel·la, gravat, miniaturisme, il·lustracions…
Però especialment, explica que Almirall va tenir “un gran compromís amb Esquerra; tant abans, durant i després del seu perllongat exili”. De fet, va ser un referent, com també ho serien Samuel Morera, Miquel Palet i Martí… “Però segueixen esperant un reconeixement que mai han tingut”, lamenta l’historiador al llibre.
“Faig una crida a la seva necessària visibilitat i al seu rescat, gens senzill, enmig d’una persistent opacitat. Per la gran majoria no hi ha ni un carrer, plaça o passatge que els recordi”, reivindica finalment Puy, interpel·lant el nomenclàtor.
Portada del llibre
