No semblava violent, però li pegaven copets. Pam! Els uns als altres, amb una espatlla i l’altra. Pam, pam! Botes Marteens, sense samarreta. Com si fos part de la performance, anar xocant els uns contra els altres. Pam! Mentre de fons, sóan el concert del grup Kangrena.
Som l’any 1984 a la Plaça Vella i és el primer cop que Ricard Domènech veu ballar “pogo”. “Clar, anaves rebent copets fins que em vaig adonar que era part del codi”, recorda ara.
I és que els anys vuitanta van ser eminentment experimentals. Vivencials. Domènech, nascut l’any 1962, tenia en aquesta escena 22 anys. I ja portava una càmera fotogràfica a l’esquena. De fet, sempre en duu una.
De la seva mirada han sortit algunes de les grans fotografies que retraten la generació del punk-rock terrassenc. I ell mateix està considerat, en l’entorn, com el gran fotògraf d’aquesta escena musical.
Ara, entre 30 i 40 anys més tard de prendre aquelles imatges, les exposa en una mostra titulada “Encara m’agrada el rock”. S’inagura dissabte, a les 19 hores, a l’Arxiu Tobella. “Són còpies originals: vull dir, fotografies que vaig revelar en el seu moment i que han aguantat fins avui en molt bones condicions físiques”, explica Domènech.
Ricard Domènech, a l’Arxiu Tobella / ALBERTO TALLÓN
Unes imatges en les que es documenten grups com Código Neurótico, ADN, Del Carmen, Fernández y Hernández, Faktoria multicolor… També actuacions de BB Sin Sed l’any 1986, com una al desaparegut garito Sant Pol (posteriorment reconvertit en una botiga de roba).
Ramoncín, Miguel Ríos…
“Hi havia una eclosió de bandes a Terrassa, era molt activa. però és que, a més a més, també van venir a tocar artistes estals molt reoneguts”, afegeix Domènech. Es refereix a Ramoncín, Miguel Ríos, l’Orquestra Mondragón… Tots ells apareixen també retratats a la mostra.
Un tret característic és l’estètica d’aquells anys, especialment diferent en el cas dels homes: es feien servir gavardines, mocadors anugats al coll “a la francesa”, cintes esportives al front per tal què el cabell del serrell no els molestés, samarretes “imperi”, armilles i mocador vaquer…
“De fet, les bandes estaven diferenciades en estils musicals propis, com els rockers, els pnuks, els heavy metals, els rocabilly’s…”, explica Domènech. Uns anys en els quals les tribus urbanes tenien més rellevància en el carrer i la seva estètica era reconeixible.
A totes elles para atenció Domènech, intentant captar l’essència de l’instant. “Al principi, els músics em miraven com si fos un bitxo raro. Com quelcom pintoresc”, reconeix. “Però a mesura que em vaig ficar a dintre, vaig passar a ser part del mobiliari urbà”, diu rient.
Així va captar escenes de cigarrets i glopades a l’ampolla. De groupies, enteses com aficionades molt joves, quasi nenes, que venien a veure el concert de Sau, ataviades amb la seva màquina de fotos per poder retratar l’ídol. D’encenedors encesos en l’aire, en mig del concert, com avui es fa amb la llum dels telèfons mòbils. I altres singularitats sociològiques, com una cabina telefònica.
Una Terrassa desapareguda, que es pot intuir a l’exposició de l’Arxiu Tobella. I eren temps més divertits? “No vull semblar un ‘abuelo cebolleta’. Cada època té les seves coses”, remata Domènech. Potser ara no són nits de ballar “pogo”, sinó altres estils. És l’esperit del temps.
* La mostra es podrà veure fins al 27 d’abril, a l’Arxiu Tobella (a la plaçeta Saragossa), en horari de 18.30 a 20.30 hores.
