Els noms dels carrers de la ciutat cusen la nostra història. Amb motiu del Dia Internacional del Teatre, que se celebra el 27 de març, fem visibles tres personatges terrassencs de les arts escèniques en diferents àmbits i que guarden vincle perquè són vuitcentistes i tenen placa commemorativa. Es diuen Joaquim Marinel·lo i Bosch, dramaturg; Iscle Soler i Samsot, actor, i Josep Oller i Roca, empresari a París.
Iscle Soler i Samsot, l’actor de Pitarra i Guimerà
Barcelona, 5 de maig de 1843 – Terrassa, 27 de gener de 1914
Caminar pel carrer d’Iscle Soler, la via que va des del carrer de la Unió fins a la Rambla d’Ègara, és per moltes generacions rememorar que allí hi havia el Cine Recreo. El nom del carrer fa homenatge a l’Iscle Soler i Samsot, un dels actors més populars de la segona meitat del segle XIX i de principis del segle XX.
L’Iscle (Acisclo en la seva època) va néixer a Barcelona, però va tenir lligams amb Terrassa, especialment per representar obres i perquè una de les seves filles estava casada amb un egarenc. Va heretar del seu pare l’ofici d’argenter i l’afició al teatre. Va debutar als escenaris, de manera professional, als 21 anys, amb la companyia d’Andreu Cazurro, i no se’n va allunyar fins als 65 anys per problemes de salut. Patia ceguesa i del cor.
Al llarg de més de quatre dècades, l’intèrpret va treballar en més de cinquanta obres d’autors com Frederic Soler, més conegut com a Serafí Pitarra, Àngel Guimerà, Ignasi Iglésies, Santiago Rusiñol i Joan Puig Ferreter. I ho va fer de la mà de la companyia Teatre Català de Frederic Soler que gestionava el Teatre Romea de Barcelona. Aquest elenc va ser en l’època un referent i feia gires els cap de setmana per altres ciutats, entre aquestes Terrassa.
L’actor Iscle Soler dona nom a un carrer a la ciutat / Alberto Tallón
En el Romea va consolidar la seva carrera artística amb molt d’èxit. El seu registre inicial d’actor còmic va anar evolucionant cap al dramàtic i psicològic. Els crítics de llavors subratllaren la seva capacitat per representar els personatges amb molta naturalitat i rigor, segons recull Anna Vila Fernández en la seva biografia del nostre personatge publicada per l’Institut del Teatre de Barcelona.
De la dilatada trajectòria, cal citar que Iscle Soler, casat amb l’actriu Rosalia Engràcia i Oriol, va formar part del repartiment d’un munt d’obres, entre les quals citem algunes com “La dida” i “El comte Arnau”, del mateix Fredric Soler o Serafí Pitarra; “Terra baixa”, “Mar i Cel” i “La filla del mar”, de Guimerà; “L’hèroe” i “Pati blau”, de Rusiñol; i “Els vells” i “El cor del poble”, de Iglésies. L’actor va rebre un càlid homenatge el 1913 a Barcelona quan la seva salut ja era molt fràgil. El tribut es va estendre a Terrassa amb la visita d’una comitiva encapçalada pel dramaturg Àngel Guimerà. Durant la trobada, li van regalar un pergamí dibuixat pel pintor terrassenc Pere Viver, amb milers de signatures, i amb l’empremta dels segells d’entitats terrassenques, així com un número extraordinari de la revista “El Teatre Català” dedicat a ell.
Iscle Soler va traspassar el 27 de gener de 1914 i el funeral, un dia després, va ser solemne i multitudinari. Les imatges dels arxius municipals van captar el cotxe de cavalls mortuori, de negre rigorós, que va recórrer els carrers fins al vell cementiri. Molts terrassencs van sortir al carrer per veure el pas del fèretre i acomiadar-se’n.
Joaquim Marinel·lo i Bosch, un dramaturg rellevant
Terrassa, 15 d’octubre de 1838 – 23 de desembre de 1903
El nostre terrassenc dona nom a un carrer de l’Escola Industrial-Cementiri Vell i té una placa commemorativa a la façana de la Nova Jazz Cava.
Joaquim Marinel·lo i Bosch va compaginar la seva professió de sastre (tenia un establiment al carrer de la Font Vella), amb la política (va fer costat als republicans, i va ser regidor i també alcalde en dues ocasions pel Partit Federal) i la cultura (va formar part de diverses associacions com l’Ateneu Lliure-Ateneu Terrassenc, que tenia la seu on ara hi ha la Cava; el Centre Català, Casino del Comerç i Lo Barret, entre d’altres).
El que potser no es coneix tant és la seva faceta com a escriptor, en la que va conrear diversos gèneres, sobretot la dramatúrgia. Guillem Jordi-Graells, autor de la trilogia sobre el teatre vuitcentista d’autor terrassenc, considera que Marinel·lo i Bosch va ser un dels primers autors més importants del seu temps i dels més constants en les dècades successives dels dramaturgs locals. El defineix com a personatge singular i lamenta la manca de reconeixement de la seva figura en la història del teatre català.
El dramaturg que ens ocupa va escriure més de deu obres, la majoria en to de melodrama i comèdia, i en les dues llengües, català i castellà. Del llegat destaca “Lo rei tranquil”, una sarsuela amb tons de comicitat escrita per encàrrec de la societat Lo Barret per la festa de Carnestoltes. L’obra va viure una doble estrena a l’antic teatre de la ciutat anomenat Prado Egarense, l’11 de febrer de 1879, i després al mateix espai, però ja rebatejat com a Teatre Retiro el 15 d’octubre de 1881.
Hi ha una placa commemorativa a la façana de la Nova Jazz Cava en record de Joaquim Marinel·lo i Bosch
/ Alberto Tallón
També va estrenar “Les caramelles” al Teatre Principal el 20 d’abril de 1889. Al mateix temps, es va fer un lloc a la cartellera de Barcelona. Les obres “La festa del Santuari” i “Cristeta l’estanquera” van debutar al teatre Tirso de Molina (estava situat a la plaça Santa Anna de la capital catalana), respectivament, en els anys 1865 i 1866.
El seu amor i dedicació pel teatre va deixar empremta i va tenir continuïtat en la saga familiar. El seu fill, Domènec Marinel·lo i Roura (Terrassa, 1875-Olesa, 1920), es va dedicar també a la dramatúrgia i va escriure dotze peces en català i castellà. Així mateix, el germà d’en Joaquim, de nom Josep Marinel·lo i Bosch, va ser actor i els fills d’aquest, Baldomer i Manuel (nascuts a Barcelona), van seguir captivats per l’escena artística. Baldomer va ser actor i director de teatre, i Manuel, dramaturg.
Josep Oller i Roca, el fundador del Moulin Rouge a París
Terrassa, 10 de febrer de 1839 – París, 19 d’abril de 1922
La ciutat el va fer protagonista de la Fira Modernista de 2015 i va descobrir una placa, de color vermell, a la casa natal, a la placeta de Saragossa, on ara hi ha l’Arxiu Tobella. Avui, Josep Oller i Roca compliria perfectament el perfil de pioner i emprenedor en l’àmbit de l’espectacle i de l’oci. Del conjunt d’iniciatives que va dur a terme, cal destacar la creació del Moulin Rouge, a París, l’any 1889, juntament amb Charles Zidler (d’ofici carnisser).
El nostre terrassenc va obrir les portes del Moulin Rouge quan tenia 50 anys. Va ser la fita culminant de la seva carrera empresarial. Milers de persones volien entrar en un teatre, on unes aspes de molí giravoltaven il·luminant la nit de colors, i a dins un grup de noies atractives ballaven el cancan immortalitzades per Toulouse-Lautrec.
Oller i Roca va començar a treballar a l’empresa familiar de París -on es va traslladar la família- i va assumir la representació internacional d’aquesta. Però de seguida es va encaminar cap al sector de l’entreteniment. El nostre conciutadà, de jove, a Bilbao, mentre aprenia castellà, va descobrir que tenia molta sort en els jocs d’atzar i, en concret, en les batalles de galls.
D’aquí que trobes una via per explorar i ho va fer amb l’hípica. Cap a l’any 1878 va fundar el Pari-Mutuel, un negoci d’apostes de cavalls que li va causar més d’un maldecap i fins i tot dues setmanes de presó i un tancament definitiu. Però no es va rendir perquè temps després va fundar el Petit Parc (1881), un criador de cavalls de pura sang i l’hipòdrom Saint-Germain (1882-1890).
Josep Oller i Roca té una placa, de color vermell, a la casa natal, a la placeta de Saragossa, on ara hi ha l’Arxiu Tobella / nebridi aróztegui
Les activitats econòmiques amb l’hípica li van ser favorables i, probablement, varen ser la font d’ingressos per complir el seu somni de promotor de l’espectacle.
El 1876 obre el seu primer music-hall, “Les fantasies Oller” i dos anys més tard, el Théâtre Nouveaûtés. I a partir d’aquí, cap a l’any 1885, el seu enginy i capacitat d’impulsar negocis fou imparable.
Primer obre el complex de la Grande Piscine Rouchechourd, un equipament monumental amb una piscina de 600 metres quadrats i 500 vestuaris, que també oferia espectacles; i després el local Nouveau Cirque, un gran circ amb una pista que es convertia en piscina; el parc d’atraccions Les Montagnes Russes; la sala d’espectacles l’Olympia, el Jardin de París (el primer de la seva categoria en espectacles a l’aire lliure)… I així fins a arribar el 1889 amb el Moulin Rouge, que va tancar el 1914 i va desaparèixer un any després per un incendi.
El nostre empresari, amb esperit innovador i persistent, va morir a París el 19 d’abril de 1922 després de contraure una malaltia. A la seva tomba hi ha un epitafi que resa: “La seva intel·ligència igualava el seu cor”.
