El terrassenc Àlex Marteen presenta és el seu nou àlbum “Meseta”, en un concert aquest divendres al Reina Victòria (20.30 hores).
Has batejat el teu disc com “Meseta”. Quin és el sentit del nom? En té un de doble. De forma literal, ve dels anys que vaig viure entre Madrid i Barcelona, de 2017 i 2019, fent el musical Grinder. Creuava literalment la “meseta”. Així que és un disc molt tenyit per Madrid. I de forma metafòrica, és per una dita budista que cal que siguem més aviat una “meseta” (elevats, però estables) i no tant com una serralada (amb pujades i baixades).
És per això que les cançons són en castellà? Clar, són cançons que vaig escriure durant aquells anys i per tant traslladen el que vivia en aquells moments. Tenia una parella i entorns castellano-parlants. El que passa és que reivindicant-me jo com una travesti catalana, i la llengua catalana, doncs vaig afegir una setena cançó, una “demo” en català.
Si les vas escriure fa 4 o 5 anys, potser has canviat en aquest temps, o ho enfoques diferent… Les cançons són com tatuatges. Et recorden les emocions d’aquell moment de la teva vida, et trasllada a aquells sentiments, als motius que et van portar a escriure aquella lletra, tot i que ara, uns anys després, puguis dir “ufff amb aquesta”… Tota manera, la música és com el meu hobby dins de l’art, de l’entreteniment. És com un privilegi, perquè no estic obligat que agradi.
Has presentat les campanades de Cap d’Any, el pregó de Carnestoltes, ara concert al Reina Victòria… Et sents reconegut a casa teva? Ha sigut molt maco. Però he de dir que tampoc no m’he sentit mai menystingut. No és que me n’hagi hagut d’anar fora de la ciutat i tornar, més tard, per ser reconegut. De fet, tinc molta relació amb el teixit cultural de Terrassa. Em fan pregoner, però fa 15 o 16 anys que sortia a l’Enterrament de la Sardina, a les comparses de la Rua… En fi, si vaig marxar a viure a Barcelona va ser perquè era la logística per viure de l’art, de la nit i de la disco era més fàcil. Si cada dia he de tornar a terrassa en el bus nit de les 5 de la matinada… Doncs en canvi, a Barcelona puc tornar de la feina en bicicleta.
Creus que a Terrassa li falta brilli-brilli, més drags, més bohemis més transgressió? No li falta art, però potser sí “jarana”. Si compares Madrid amb Barcelona, és més fàcil viure de l’art a Madrid. Si compares Barcelona amb Terrasa, doncs Barcelona. Mira, d’adolescents escoltava la retòrica aquella què no cal anar a viure a la capital per dedicar-se a l’art o per viure el fet LGTBIQ+. I no és del tot cert. També he de dir que darrerament s’estan fent passos de gegant, des de la regidoria de Cultura.
Pel que veiem al teu Instagram, acabes de llegir “Anarquia relacional” i “Maricas malas”. Amb aquestes lectures i influències, quina és la posició de l’Àlex vers la posició de l’artista? Tot és polític. Va més enllà dels partits. Jo sóc una travesti catalana i això ja és un posicionament polític en sí mateix, com quan em poso la perruca i els tacons. I podria optar per fórmules més fàcils. En canvi, les cançons del meu disc són més íntimes, no pas polítiques sinó més vivencials. I afegeix que el públic, si vol que l’artista sigui coherent, doncs l’has de sostenir. Si volem que no fem treball vinculat a Eurovisió i al ‘capitalisme rosa’, doncs llavors ha d’haver-hi espais auto-gestionats i alternatius que ens sostinguin.
