[Per Joel Codina]
Tres anys ha costat a la direcció artística del Festival de Jazz de Terrassa poder portar a Marc Ribot i la seva proposta musical, tres anys que sense cap mena de dubte valen el seu pes en or, però que després del concert del guitarrista de Nova Jersey a la ciutat, estan sobradament esmerçats. Per als qui no els hi soni la melodia d’inici, és el so i segell de músics com Tom Waits i John Zorn, ha realitzat col·laboracions com a sideman de músics il·lustres com Wilson Picket, Rufus Thomas, Elvis Costello o Chuck Berry per esmentar-ne els més arxipopulars. Però si encara els hi queda un viarany de dubte, Marc Ribot va ser membre actiu del grup de soul-punk Realtones i dels estratosfèrics i divergents Lounge Lizards capitanejats per en John Lurie.
Ribot sempre ha parlat que ell toca la guitarra, però que en el seu cap s’imagina que toca un saxo, res més lluny de la realitat, un dels seus grans referents i adorats és el músic avantguardista i free jazz Albert Ayler.
La posada en escena de Ribot a Terrassa la van completar Nick Dunston al contrabaix i Chad Taylor a la bateria, sospitosos habituals en els variats projectes del guitarrista. Les etiquetes que porta implícites són moltes i variades, tant en l’àmbit musical com personal, punk, rock, free jazz, eclèctic, avantguardisme, activista, tot i una mica més acompanyat amb una aparença de caràcter agre i desmenjat molt lluny del que es veu i a vegades representen la majoria de grans estrelles musicals.
M’atreviria a dir sent conscient que el Festival encara no s’ha acabat, que l’actuació del músic i compositor estatunidenc ara com ara és la millor fins ara d’aquest certamen. Més de dues hores de màgia pura, suavitat, agrestes sons, duresa, ritme, frenetisme, bogeria, somnis, dues hores d’un món excepcional inetiquetable i completament ple de tot. Un imaginari i llenguatge inimitablement ric, absolutament ple en tots els aspectes i sentits i que difícil que es fa a vegades explicar el que representa un tot, perquè l’aposta de Ribot a la ciutat sense cap mena de dubte va omplir d’una forma i bellesa desmesurada tot i tots.
En la nit del passat divendres la nota curiosa la va posar el canvi de corda que Marc Ribot va executar amb tota la tranquil·litat del món mentre els seus escuders i fidels amics anaven repartint una tralla musical desmesurada. El guitarrista va tindre temps sobrat de canviar de corda que s’havia trencat, reposar-la, afinar-se i entrar de nou a jugar amb el trio musical.
John Brown, Nan Guinan, I Should care, Spirits i una final Sun Ship varen ser de les peces més destacades de la nit. Si bé és cert que en el global de tota la proposta en podríem esmentar totes, aquestes en concret van treure els millors moments d’un concert memorable, bregador, altament creatiu i particular.
Marc Ribot és un d’aquells músics que passa per la superficialitat de la vida i el seu mercadeig musical molt en silenci i inclús en un tercer terme, però l’aportació en l’àmbit creatiu i musical tant de la seva trajectòria, tant del que el vàrem veure fer i tocar a Terrassa és d’un primeríssim primer terme. Cabdal per entendre gran part de la vida, essencial per la millor musicalitat, sincer i directe, honest, transmet sense cap bajanada el que ha de fer i sap fer a la perfecció, una música total i lliure que no solament agrada sinó que és referent. Que vostès hi vulguin entrar, això ja són figues d’un altre paner.Només penso que si Frank Zappa estigués viu, l’associació d’ambdós músics seria escandalosament necessària i sensacional.