“Quan comença el Pícnic Jazz”. Aquesta és la resposta si preguntes a Terrassa quan comença la primavera. Però la dita mai havia estat tan certa com aquest diumenge, en què va haver-hi el dia més calorós del que portem de 2024: 25 graus al migdia.
“Se’ns ha acabat l’aigua. Bé, però les neveres, no queda gairebé cap llauna de res”, explicava Jordi Fernàndez, a la barra d’Amics de les Arts. Al seu costat, Marcel Taló, president del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, servia una cervesa darrera de l’altra del tirador de barril. Tots dos, com el fotògraf David Millán, portaven gorra esportiva. D’altres optaven per gorres “madriletes”, com Cesc Poch (no debades, viu a cavall entre Madrid i Terrassa, per motius de feina a la direcció de la UGT). Uns altres encara filaven més prim i es protegien del sol amb crema solar. I sobretot, es van veure moltes ulleres de sol.
I és que el Pícnic Jazz va invocar la primavera. Com s’havia vaticinat, van aparèixer els pantalons curts. Tampoc no van faltar els nois que es van treure la samarreta, com si estiguessin a un festival d’estiu a la Costa Brava patrocinat per una marca cervesera.
De fet, l’epicentre del Pícnic és l’escenari Vela. Des d’allà dalt va anar presentant els grups, un darrere l’altre, el mític Valentí Grau. Micròfon en mà i acolorida camisa al tors, el codirector artístic del festival va adreçar unes paraules amb la seva “vibratio” i emoció habitual.
La nevereta per a les begdues / LLUÍS CLOTET
Va arrencar el Professor Cinningham and his old school, a les 12 hores. L’esplandada no era plena, ni de bon tros, en aquell moment. Però sí que hi eren les famílies i colles d’amics més previsores, cas de Gemma Escolies i Núria Fuster, paradistes del Mercat de la Independència, les quals ja a les 11.30 hores havien desplegat el paquet complet: dues cadires plegables i tauleta de platja, “nevereta” de birres i estora per terra (que semblava un secarral, per la sequera). No sé sap si el que començava era la primavera o la temporada d’estiu a les platges del Maresme.
Hi van continuar Les de Barcelona, el so més tranquil i líric del dia. Entrevistada per aquest diari, Magalí Datzira reconeixia dissabte que no l’importava gens que el públic no estigués tan pendent del concert, sinó dinant. O fent “crush, crush”, mossegant les patates fregides amb fruïció.
I així va ser, perquè hi faltava poca gent, ahir al parc de Vallparadís. Com ara els que celebraven un aniversari, cas de Mario, veí del Centre, que reconeix porta gairebé tres setmanes celebrant-ho amb diferents amics. “Avui ja és l’últim dia”, deia divertit. I la Mari Montero, de Ca n’Aurell, que en feia 45. “Volia celebrar-ho aquí”. I va tenir 30.000 convidats!
La gent va buscar l’ombra / LLUÍS CLOTET
N’hi havia que el dia anterior havien tingut calçotada, com la gent del Casal la Tafanera, i arribaven al vermut amb cara de certa ressaca festiva.
També va ser dia en què el Gremi de la Restauració feia festa i podia sortir de la barra. Destacava la delegació del carrer de la Palla, amb Paca del bar El Porró i David, del restaurant Vapor Gastronòmic. També Josep Balada, de l’Epicentre, va deixar per un dia de servir cerveses i compartia, a l’altra banda de la barra, espai amb alguns dels seus clients habituals.
Ja en haver dinat va ser el torn de Ray Gelato i Enric Peidro, en el concert més ballable. En aquell moment vam trobar alguns dels assistents famosos, com Litus. Enguany, però, no hi va haver gaires delegacions de polítics (l’any passat estàvem en precampanya de les eleccions municipals), tot i que no va faltar l’alcalde Jordi Ballart, la “juntaire” Meritxell Lluís…
I van tancar la “blues band” de Sílvia Marsó i Dani del Toro, en l’actuació més canalla: Tant pel so, com pel públic més juvenil que es resistia a marxar.
I un postdata, després de quatre anys d’aturada: el pelegrinatge cap al pati de la casa Baumann, per fer el final de festa amb un més música en directe. Però ni s’hi podia estar, de la gentada!
