[Per Joel Codina]
Lakecia Benjamin “Phoenix”
Dijous, 14 de març del 2024
22 hores. Nova Jazz Cava
Lakecia Benjamin – saxo alt, Oscar Perez – piano, Elias Bailey – contrabaix, E.J. Strickland – bateria
L’expectativa curiosa per la “sideman” novaiorquesa en la seva arribada a Terrassa i al seu Festival de jazz, va portar sota el braç el primer “sold out” del certamen jazzístic. Unes 250 persones varen omplir la seu de la Nova Jazz Cava per veure i escoltar el concert que de primeres i sense més ni més, ja es prometia com una de les apostes més importants i exitoses d’enguany.
Parlar de Lakecia Benjamin i parlar-ne havent presenciat el seu vitamínic i energètic directe egarenc, és parlar per força de les arrels del funk, R&B, hip-hop, soul i el jazz. Benjamin que va néixer al barri de Washington Heights de Manhattan mama i mana aquell saber fer que pocs tenen, aquella racialitat musical que neix de dins i que sens dubte la fa tocar i bufar excepcionalment ric, a banda de transmetre una enèrgica, poderosa i apoteòsica posada en escena. Aquí a casa nostra quan ens trobem davant d’algú tan excepcional, com Benjamin, sempre acabem per dir, que aquella persona té un do.
El do de Lakecia Benjamin va aparèixer sobre l’escenari com acostumen a fer, aquells músics, veterans de blues o funk, allò que a vegades ens costa d’apreciar i veure, però que personalment penso que denota la personalitat, els rangs i posicions, els projectes i sobretot una forma d’entendre l’espectacle.
Res més senzill o més important com aquella primera sortida a escena del trio acompanyant de la “sideman” nord-americana que va tocant els primers compassos i en què va creant en una primera intenció, una primera targeta de presentació. Tot seguit en pocs minuts, l’aparició de Lakecia Benjamin, energèticament vital, pantalons daurats, jaqueta platejada, ulleres psicodèliques cosines germanes de les quals ja havia portat Miles Davis en la seva època més funk, explosionava el públic i l’escenari desbordant una simpàtica radicalitat.
LLUÍS CLOTET
La posada en escena del quartet, és voluminosament alta en musicalitat, ja que a banda de Lakecia menció a banda, el trio que l’acompanya i que està conjugat per Oscar Pérez al piano, Elias Bailey al contrabaix i E.J. Strickland a la bateria, és d’aquells de traca i mocador. De regal absolut, les tecles de Pérez la seva imaginació, llarg recorregut, joc de les dues mans i alguna filigrana acompanyada del piano i el teclat que portava al costat, omplien l’espai sideral que va teixir durant tota la nit la sideman Benjamin.
Crits i aplaudiments especials pel baixista Elias Bailey que sense fer una ostentosa presència en l’escena, va treballar incansablement ajudant i fent de catalitzador de la proposta. Per la seva part E.J. Strickland va fer gala de la seva “finezza” i de la sapiència musical que ja porta a sobre, convertint en excepcional el que a vegades podria semblar normal.
Es va xalar i molt, inclús com feia temps que no passava. Benjamin va basar la seva proposta en la figura i obra de John Coltrane i la seva muller Alice Coltrane, reivindicativa, empoderada, feminista, racial, justa, però sobretot, exclamant “power, power live, power love!” L’any dos mil vint, Benjamin ja va signar el seu treball “Pursuance: The Coltranes” amb tot de peces i propostes del binomi creatiu i amorós “Coltranià”. La cirereta en un primer moment la va posar amb una versió adrenalítica, coratjosa i “trallerament” potent de “My favorite Things”.
També va deixar un gran gruix del seu darrer treball Phoenix i que evidentment continua respirant a Coltrane, però que també aporta una evolució més pel que fa a fusions i reivindicacions, com el hip-hop, com va ser el cas de la peça Amerikkan Skin.
La nit es va tancar amb un únic set d’una hora i mitja de durada, amb Love Supreme sobre l’escenari egarenc, i amb el públic retornant a viva veu, aquest power live, power love als músics.
Lakecia Benjamin, els seus músics i la seva proposta és un SI en majúscules i gros, molt gros, encara que potser va faltar alguna cosa, el SI, és de càtedra i d’encert. Benjamin és en gran part l’evolució de fonts que ens han extasiat, emmetzinat i enamorat a molts, Stevie Wonder, Prince, Maceo Parker, Sonny Rollins, John i Alice Coltrane, Charlie Parker, Lester Bowie, The J.B. Horns, per deixar-ne alguns dels que directe o indirectament el passat dijous van ser sobre l’escenari de l’elenc egarenc.
