Catifa vermella estirada, al Passeig Tete Montoliu. Fotògrafs a l’espera. Arriba el glamur nordamericà, de la mà de Lakecia Benjamin.
Amb catifa o sense (vermalla o daurada), dijous actua a la Nova Jazz Cava aquesta saxofonista que el passat 13 de desembre va rebre tres nominacions als premis Grammy: Millor àlbum de jazz, millor composició instrumental i Millor actuació de jazz.
Malgrat que va marxar de la gala dels Grammy com J.A. Bayona dels Oscar (feliç, però sense premi), les nominacions no han fet més que apuntalar la seva fama.
I no li ha estat fàcil d’aconseguir-la, segons ella mateixa ha reconegut. “Vaig haver de fer coses dramàtiques per a aconseguir atenció”, explicava en una entrevista a The Guardian (diari britànic i probablement el més prestigiós d’Europa Occidental).
Percebia que aquesta falta d’atenció es devia, senzillament, a estar començant en l’ofici? O és que la indústria menysvalora veus joves, negres i no “mainstream”, com la seva?
I és que no prové exactament d’una família burgesa nordamericana. Sí: nascuda i criada al barri a Manhatan (Nova York). Però de Washington Keights: el barri dels dominicans. Una herència visible en la forma en què fusiona hip-hop, funk, soul… Amb el jazz original i que beu de la seva pròpia tradició familiar (on també es ballava merengue).
Un cop al “High School”, va començar amb Duke Ellington. Amb John Coltrane. Sortida de l’institut i seguint el seu camí, és el hip-hop el que es creua amb ella. La història explica que una nit caminant, pel carrer, un home li fa un comentari que ella interpreta com un “pirop” indesitjat i de “matxirulo”. Resulta, però, que Benjamin porta visible la capsa del seu saxofon. I el que li estan dient (una altra cosa és de quines maneres) és que necessita urgentment un músic de saxo. Un camí que la portarà tocar amb rapers de fama internacional com Jay Z.
Guanya posicions a poc a poc fins que actua amb una banda en el ball d’obertura de la presidència de Barack Obama, al 2009. Quan les enquestes apunten al retorn de Donald Trump, és probable que Benjamin preferís tornar a tocar en un ball que coronés el president Obama.
En tot cas, allà la veu Stevie Wonder, qui contactarà amb ella posteriorment. La carrera s’enlaira per moments.
Avancem fins a l’any 2020, quan llença el seu primer àlbum en solitari. Lakecia culmina la primera part de la seva vida un any més tard. No és una esquela, però sí que torna a néixer. I és que condueix cap a casa seva, després d’un concert a la ciutat de Pittsburgh, quan el seu vehicle surt de la carretera i s’estavella. Un greu accident, dels de vida o mort.
’home que la va socórrer va marxar de forma anònima, un cop arribada l’ambulància. Potser sobrevola al disc que presenta avui, “Phoenix”. Potser també és la metàfora del seu accident i renaixement. De fet, una de les cançons es titula obertament “Rebirth”.
Ara bé, també és un estat anímic després de perdre diversos familiars en la pandèmia de la COVID-19. Encara que tothom la va patir, les 15 víctimes mortals del seu entorn superen de llarg la mitjana d’una família base.
Una pandèmia i greu accident després, Lakecia presenta “Phoenix”, que li ha valgut tres nominacions als premis Grammy. I arriba amb una estètica entre els bojos anys 20, o potser també un punt de Morfeo en Matrix.
A la catifa vermella!
