M’hi vaig tornar a fixar fa uns dies, a la presentació de la darrera novel·la de Vicenç Villatoro. El mural amagat al soterrani de la Biblioteca Central de Terrassa. D’acord: els periodistes pequem sovint de fer servir l’expressió “tresor amagat”. Avui, estranyament, és una descripció que s’hi acosta força.
I si no, que cadascú es respongui a si mateix aquesta pregunta de trivial: quin és aquest gran mural i qui el va pintar?
La resposta és: una peça d’un dels principals muralistes egarencs, Pere Viver, datada aproximadament del 1907. Amb independència que sigui un corrent artístic especialment estimat (o no) pel lector, la singularitat i qualitat d’aquesta peça és evident.
Per això estranya que estigui ubicada en un espai amb tan poca visibilitat. De fet, el trobem a la sala d’actes de la BCT, ubicada al soterrani de l’edifici. Sense entrar a valorar la funcionalitat de la sala, es tracta d’un espai que tan sols s’obre amb ocasió d’activitats (que no són diàries).
A més a més, si bé ocupa una posició predominant en una paret, tampoc encaixa dins l’angle de visió dels usuaris de la sala, els quals hi entren sense adonar-se de la seva presència (els queda d’esquenes) i només hi cauen quan abandonen la sala.
El frontal de paret on potser podria reubicar-se / NEBRIDI ARÓZTEGUI
D’aquí que poca gent en conegui l’existència. I encara menys que, de tant en tant, es quedin aturats uns minuts, al seu davant gaudint de la seva contemplació.
No és el primer cop que plantegem la necessitat de reubicar algunes obres d’art. O almenys d’obrir la reflexió. És el cas de l’escultura de Jorge Oteiza al parc del Nord, invisible a ulls de part dels ciutadans. Els frisos de Viver són, per ventura, més evidents; pel motiu d’exhibir-se en una sala a la qual només es pot accedir quan hi ha activitat.
Un cas similar al dels murals de Joaquim Vancells reubicats a la flamant Casa de l’Esport, si bé en aquest cas ocupen un lloc central de la sala (són el tret distintiu de la sala, juntament amb els vitralls) i es troben en un edifici històric.
D’aquí una proposta d’emplaçament, a parer meu més adequada: reubicar-lo a la planta superior, dins la sala d’estudi. Aquesta és la veritable sala noble de la BCT i per la qual passen centenars de persones cada dia. El frontal de la balconada que separa la planta baixa de la superior podria ser una opció (sempre que hi càpiga per dimensions i no hi pegui directament el sol), a la vista –ara sí– d’un volum important de persones.
