Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ens rep a la seva biblioteca a un antic vapor del centre.
Sent terrassenc, expliques una epopeia lleidatana. Pot ser que hi hagi històries que necessiten ser explicades per una mirada externa? No ho crec. Més aviat hi ha autors que per relacionar-se amb una història, adapten una mirada. A la narrativa no hi ha lleis ni monopolis. Com pot ser que aquest escrigui sobre el genocidi armeni si no és armeni? Per què Shakespeare fa passar la història de Hamlet a Dinamarca? Només poden parlar de Terrassa els que han viscut a Terrassa?
Has escrit el llibre amb el català que et va ensenyar la teva àvia de Terrassa, sense intentar imitar el llenguatge de Lleida. Crec que les novel·les estan escrites en la llengua de l’autor. No en la llengua dels fets. Hamlet parla anglès, no danès. La idea que per aconseguir més realisme, els personatges han de parlar d’aquella manera, crec que és una convenció discutible. És una possibilitat, però no pot ser la norma.
Com ha caigut la novel·la a Ponent? Pensen una cosa així com “Som un territori oblidat… I a la fi parlen de nosaltres”? Podria passar que diguessin: “Allò nostre interessa a gent que no és d’aquí”. O una altra: “Això que és nostre l’hem d’explicar nosaltres”. La bona és la primera i és la que està passant. Però el canal d’Urgell és lateral, no és el centre del meu projecte literari. El canal és molt identitari a Ponent, però a la resta de Catalunya el senten extern (malgrat que va ser creat per a tota Catalunya). És un símptoma d’un cert menysteniment del que ha passat al país i que neix d’un fet anacrònic: la dicotomia del món urbà versus el rural. En el cas català, remet a les guerres carlines: la ciutat és lliberal, cosmopolita, oberta, mentre que el camp és carlí, endarrerit, beat, anacrònic… Ja era fals quan es va concebre. Però és que avui en dia és literalment falsa: tot el territori està incorporat als valors il·lustrats i de la modernitat.
Sembla que als pobles no puguin voler menjar kebab, perquè llavors ens trenquen la postal idíl·lica que teníem d’elles. En tot cas, amb “Alcarràs”, “As Bestas”… La cultura s’està avançant cap al reconeixement simbòlic de la ruralia? És possible, tot i que no em sento part d’una onada (tot i que no vol dir que no ho sigui). Vaig començar la novel·la abans. Però sí que sembla que hi ha una voluntat de recordar el caràcter orgànic del territori.
Hi veus equilibri, al país? Un amic historiador diu que la industrialització a Catalunya es potencia pel sistema de ciutats català. Cada poca estona trobes una capital de comarca rellevant, a banda d’una gran capital urbana, que és Barcelona, i que és la sortida al mar. Algunes de les reivindicacions de la ruralitat es fan contra el paper de la ciutat. La meva és la contrària: val que Barcelona és referencial, l’aparador, la sortida cap al món exterior, ja ho sabem, però, no és una capital hanseàtica: necessita també de tota la teranyina de ciutats catalanes, de Solsona a Figueres.
I amb un diari local a cada ciutat, com nosaltres. Tenim un bon mapa comunicatiu! Quan existeix una realitat, troba expressió comunicativa. És més fàcil que una realitat generi una expressió que no a l’inrevés. Tot i que les dues coses es retroalimenten. Ara, si vols ser un mitjà de comunicació d’una realitat inexistent, difícilment ho faràs.
Veus una idiosincràsia compartida (que ara se’n diu “relat”), entre gent del centre i dels barris de Terrassa? Entre terrassencs “de tota la vida” i famílies migrants dels anys 50 i 60? La ciutat ha viscut un creixement excepcional, en dos o tres grans onades migratòries. Aquestes autoidentificacions demanen sedimentació i temps, si és que s’arriben a produir. Terrassa té unes especificitats, que son producte de la geografia. I que acaben explicant coses del present. Per exemple: la proximitat, però distància amb Barcelona. Som una segona corona, amb molta importància pels túnels, que ens han situat en un eix. Sobre el mapa físic, Terrassa estaria fora dels eixos comunicatius. Però ara sí que està en els eixos, i la novel·la també en parla. Perquè el tren de Barcelona cap a Lleida, a priori diries que aniria pel riu Llobregat, pujant per anar a buscar Igualada i endavant. Però curiosament, puja pel Besòs. I salta de Montcada cap a Terrassa. Això, sobre un mapa físic és inconcebible, per què passa això! Doncs quan s’està fent el canal d’Urgell, finançat per la mateixa família Girona, s’està fent l’obra de Terrassa a Manresa. I en aquell moment és l’obra ferroviària més complexa que s’està fent a Europa, perquè l’orografia és molt hostil. També l’autopista: Ponts, túnels… Però ha situat en eixos comunicatius i va permetre el desenvolupament industrial i urbanístic. A més, gràcies a la incorporació de Sant Pere, té un terme municipal molt gran. Té una disponibilitat de sol molt gran.
I això condiciona el present? Clar, perquè la industrialització es fa amb vapors extensos, per aprofitar una font d’energia per molts tallers i fàbriques. Això fa que sigui extens. I quan el tèxtil cau, queda alliberat molt sòl urbà, molt cèntric. I això fa que els preus de l’habitatge a terrassa siguin relativament assequibles en relació a ciutats de la zona. Coses que venen del XIX expliquen el present. Parelles joves de l’àrea metropolitana han vingut a Terrassa perquè és el lloc on troben habitatge assequible. Res és casual. Venen del passat.
Les cases baixes -angleses- del Centre tenen façanes dures i pobres, però algunes cases amb piscines. És difícil distingir les diferències socioeconòmiques en alguns carrers. Fins als anys setanta, Terrassa és una ciutat molt tensada. Més que Sabadell, de fet. Al conservadorisme terrassenc són “salistes” i monàrquics, mentre que els sabadellencs són més aviat de la Lliga. El moviment obrer terrassenc és més de la FAI, a Sabadell és més de la CNT. A més, el nombre de víctimes de la guerra (al 36 i al 39) és molt més gran que el de Sabadell. Per què? Perquè és una ciutat barrejada: Al costat del passeig del Comte d’Ègara –on hi ha les grans cases burgeses–, es troben les cases obreres de Cal Maurí. Tot i ser una ciutat molt tensada socialment, és una ciutat molt barrejada. No hi ha una especialització física: aquest barri només de fàbriques, aquí només grans cases… I això fa que, si mires les adreces postals de la gent que van matar al 36 i al 39, són veïns. Uns i altres podien viure al mateix carrer.
Villatoro fa poc, a la BCT, on va presentar la seva novel·la / ALBERTO TALLÓN
Què hem fet bé, el manteniment del patrimoni en dies postindustrials? Un dia vaig quedar amb un arquitecte i s’ha fet una casa en el tros de fàbrica on treballava el meu pare! Potser s’ha convertit molt en salvar xemeneies, però hi ha bastants espais industrials reciclats i ben trobats. Hi ha una certa estimació pel món industrial.
Tornant (i acabant) amb la novel·la: en el fons parla de l’avui? Del desencís pel Procés independentista? La novel·la és un triangle: Primer, el temps de l’autor, perquè tu escrius des del teu temps, des de les teves vivències. Per tant, sempre és contemporània. Després el temps de la novel·la: quan passen els fets. I finalment, el que és de sempre: el que passava abans i ara. “Les bruixes de Salem”, del Miller: passen al segle XVII, però està explicant el maccarthisme . Fins al punt que el maccarthisme s’acaba anomenant “cacera de bruixes”, en un joc de miralls amb les bruixes de Salem. Ell tria uns fets històrics per parlar dels processos d’histèria col·lectiva, per buscar culpables. El que té en comú és que és etern. No és que em vulgui posar a l’altura de Miller, però és el que ha intentat fer.
O sigui que és una novel·la del Procés? És una novel·la que escric quan estic molt impactat sobre el Procés? Sí. És una novel·la sobre el Procés? Menys que “Les bruixes de Salem” i el maccarthisme, però una miqueta sí. Què és? Una novel·la sobre l’eufòria, l’esperança, la decepció, el fracàs… De la manca de sentit de la història (perquè no sempre va endavant, com diuen). Ara bé: sobretot, no és una novel·la en clau: “Ah, això quan vam fer la ‘mani’ el dia 23… Ah, i aquest personatge és Puigdemont i és”… No.
I des d’aquest sentiment de fracàs se’n poden extreure elements interessants? Dons del canal: després del fracàs inicial, el canal ha funcionat. Que no vol dir que funcioni pels segles dels segles. I finalment ha anat bé? No, ha anat bé. Ara. Potser en el futur no. No hi ha final. Però una cosa que m’interessava era que en aquest cas, s’havia assolit una part dels objectius. Perquè és una via a l’esperança, tot i que sigui una via limita. En el fons la pregunta darrera de la novel·la, que és la del protagonista (i la de l’escriptor) és: el que hem fet a la vida ha tingut sentit? Les nostres apostes vitals han tingut sentit?
