Ha actuat més vegades al festival, però aquest cop és el primer que l’obre. Parlem amb Alba Pujals (Terrassa, 1992) de la seva relació amb els espais culturals de la ciutat.
És aquesta obertura un reconeixement al planter terrassenc ja consolidat? Els meus primers concerts de jazz van ser gràcies al festival. I les primeres jam-sessions, en les quals de petita em vag atrevir a tocar per primer cop damunt un escenari, van ser a la Nova Jazz Cava. Però ara compten amb mi com a líder, perquè tinc una carrera a darrere i ja tinc una edat. La ciutat ha d’estar contenta; no tant per mi, sinó per tota la generació: Oriol Vallès, Guim García…
Potser de vegades encasellem alguns artistes com a “valor emergent” durant anys… Està bé que no ens quedem sempre perpetuats en aquesta categoria de músic emergent. Evidentment, soc jove, però ja ens mereixem una altra etiqueta… Perquè si no, amb aquest discurs, sempre t’acaben donant alguns espais que omplen l’espai buit local. En canvi, al Festival Jazz Terrassa veus que venen artistes internacionals que estan al mateix nivell que gent local. El bo no ve sempre de fora.
Amb Alba Careta i Alba Ruiz, de vegades us han definit com “les Albas”. Més enllà de la “boutade” del nom, t’hi sents part d’una generació? “Les Albas” fa gràcia, perquè amb les col·legues tenim una broma, en pla “ara tots els bolos se’ls queden les Albes”. Farem un grup!
Dissabte passat vas actuar a la Biblioteca Central… Hi estudiaves d’adolescent? Jo he nascut i viscut a Terrassa. Concretament a les Fonts, que és la perifèria, però que és Terrassa. El tema és que la meva família és de Rubí. Soc una mica dels dos llocs. Ma mare era professora de l’Escola Municipal de Música de Rubí. Era mare soltera. I el lloc on em passava la major part de la tarda era la biblioteca que hi queda a sobre de l’escola. Perquè ma mare era soltera i feia classe fins a les 20 hores, així que vegades, si algú em venia a cuidar, ho feia directament a la biblioteca.
Aparentment, és més de llibres, que d’instruments… Doncs a banda de contacontes hi havia un apartat de discos per escoltar música! Avui en dia tens Spotify i Youtube i l’escoltes tot al telèfon mòbil. Però abans, o eres ric i et podies comprar tots els CD del món. O res. Així que quan em van proposar tocar a la BCT, em va transportar a un sentiment de felicitat.
Ara que parles de Spotify. La digitalització ha millorat l’experiència de la música? Abans m’escoltava un CD centenars de cops. I això feia que m’acabés sabent una cançó a la perfecció. Sense voler-ho, em sabia tots els solos, arranjaments… A més, l’artista pensava més en clau d’àlbum, l’ordre… L’obra cobrava sentit tota junta. Però ara, les plataformes musicals afavoreixen que la feina no estigui pagada, per les hores que costa fer un àlbum i el que et paguen per “royalties”. És clar: tret que tinguis milions i milions de reproduccions. Però si no, no veus ni un duro.
Presentes “Apologia”, en part gravat a Nova York. Va ser quan vivia allà i tenia necessitat de plasmar una música que havia creat allà. Però també vaig gravar a Terrassa, perquè havien de sortir les persones amb les quals vaig començar als 16 anys.
És diferent el públic novaiorquès del català? Allà el públic està més entrenat, perquè per a ells és música tradicional. És més quotidià, trobar-te bandes al carrer, estan més familiaritzats. En quina música penses, quan t’imagines Nova York? I aquí potser no estem tan entrenats. Però la recepció és la mateixa. També depèn de com es ven abans, quina és la publicitat que s’hi fa abans. He tocat al Dizzi’s Club i no crec que el públic sabés tant per a diferenciar d’on era.
Aquí a Catalunya sembla més aviat una música “difícil”, potser perquè de vegades no hi ha veu? Fixa’t que si jo fes una improvisació sobre “El gegant del pi”, tu hi estaries connectat d’una manera diferent. I la veu… Doncs si estic cantant en anglès, hi haurà gent que no entendrà ni una sola lletra!
Per acabar: actuaràs després dels parlaments institucionals i davant la filera de polítics i societat civil i cultural. Què els hi diries? Els diria que no gentrifiquin ni es faci una massificació de la música. Qui té el poder de gestionar-ho, que intentin repartir les possibilitats en petits cicles, per arribar a més racons. Pagant un preu just als artistes. I no quedar-se tot en el Cruïlla.
