La pregunta comença: “I si…?”. A partir d’aquí, mons infinits. En el cas d’Anna Cornudella (Terrassa, 1991), la pregunta deia alguna cosa així com: “I si els humans poguéssim hivernar?”.
Aquesta és la premissa amb la qual Cornudella ha basat la seva òpera primera “The human hibernation”. Divendres a la nit va ser distingida a la 74a edició del festival Berlinale. Concretament, amb el Premi de la Crítica Internacional a la secció Fòrum, dedicada al cinema més experimental. És un dels guardons de la Federació de la Crítica de Cine (Fipresci).
La presència terrassenca al Festival de Cinema de Berlín no es limita a Cornudella. La directora Lucía G. Romero, formada a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, també s’emporta un premi Os de Vidre per “Cura sana”, distingit com a millor curtmetratge adreçat al públic jove.
L’ESCAC torna així a destacar en el circuit audiovisual, amb dues alumnes més premiades en l’àmbit internacional.
En el cas de la terrassenca Cornudella, es va llicenciar l’any 2014 a l’ESCAC. Posteriorment, ha treballat en projectes de videoart, publicitat, etc. No seria fins al 2019 que aconsegueix la beca Art Jove, amb la qual va fer una residència artística al MACBA.
Anna Cornudella, durant la Berlinale
I és aquí quan comença a donar-li forma a “The Human Hibernation Project”, que seria una video-perfomance de 20 minuts de duració que es va inaugurar el febrer de 2020. Un vídeo en el qual es demanava si –arran del canvi climàtic– tots els entorns podrien deixar de ser habitables. I, per tant, si els humans podrien desenvolupar un sistema com és la hibernació animal.
Tan sols un mes després, esclatava la crisi pandèmica global més impactant de les darreres dècades. I arrencava el “confinament”, aquells convulsos dies en què ens vam tancar a les cases. “La gent em feia broma dient que l’havia liat”, ha explicat Cornudella en diverses ocasions.
I és que el paral·lelisme és obvi. Hivernar, tancats a casa uns mesos, per després sortir i veure com la natura (davant la treva humana) guanyava espai a l’asfalt de la ciutat. Confinar-se.
De fet, aquell projecte és la llavor del film. La pel·lícula aprofundeix en la reflexió sobre com estem habitant el planeta Terra. “Realment, no sabem com ens estem relacionant amb el nostre entorn i la natura”, explicava Cornudella.
L’eriçó australià
De fet, la idea li va nàixer arran d’un article que va llegir sobre una mena d’eriçó australià, que després d’uns incendis que va haver-hi va començar a hibernar per a sobreviure. La comunitat científica es preguntava com havia pogut sobreviure, i el que va passar és que va alentir el seu metabolisme. Podríem fer-ho els humans?
“I si…?”.
Aquesta és la seva premissa dins un gènere que es coneix com a “ciència-ficció especulativa”. No debades, la mateixa Cornudella ha reconegut aquests dies que és lectora de Vinciane Despret i Donna Haraway (que parlen de mons multiespècie) i de la redescoberta en els darrers anys Ursula K. Le Guin.
Un gènere que també és cosí de les “distopies” (si bé en aquest cas són escenaris més postapocalíptics i destructors), tan de moda en els creadors de la darrera dècada (com “Years & Years” i “Black Mirror”).
