El Mag Lari també és filòleg català. De fet, mentre estudiava a la Universitat, ja treballava al Teatre Llantiol a les nits. La funció era a les 00.30 hores, recorda. De dia, estudiava. De nit, treballava. I els caps de setmana feia funcions en el circuit de Rialles i de la Xarxa. “Així que quan vaig acabar la carrera, no me’n vaig ni plantejar dedicar-me a la filologia, perquè ja estava treballant de mag”.
I ja portes trenta anys de feina. Creus que ha canviat la recepció de la màgia per part del públic? De moment no hi ha hagut gran canvi. Però penso que estem al límit. Per exemple: estar una hora i mitja gaudint d’un espectacle, però sense mirar el mòbil, suposa un esforç més gran ara mateix, que fa 15 anys. Efectivament: pel dèficit d’atenció que estem vivint tots. Això està al caure. Però de moment encara el portem bé, tant els que fem màgia com els que fan teatre. També és cert que de vegades veus que la gent està mirant el mòbil a mitja funció. Potser s’atreveixen més a fer-ho en espectacles com el meu, que no pas en espectacles de text més seriosos. Perquè es pensen que, potser, no te n’adonaràs. Però jo sí que ho veig. I em preocupa TikTok: la facilitat amb què passes d’una història a l’altre… Com per ara demanar a algú que es passi hora i mitja sense consultar el telèfon mòbil. És una mica complicat.
Dius “amb mi s’atreveixen”. Pot ser que la màgia no la percebem amb la seva adultesa? La màgia està percebuda igual. El problema que té la màgia és que hi ha poca pedrera de mags, que estiguin programats. Tu pots veure molt teatre, música, dansa… Però amb màgia sempre anem més justets. Els meus grans esforços quan vaig començar vam ser, precisament, portar la màgia dins dels teatres. Perquè no havia vist mai cap mag al teatre. Tots els mags que havia vist eren a festivals de màgia, o per la tele, o a comunions, festes privades… Però no programats, com sí que podies anar a veure La Cubana, El Tricicle… La meva gran intenció va ser arribar als teatres, que això ho vaig aconseguir el 2006 quan vag anar al Teatre Capitol i el 2007 quan vaig anar al Tívoli. Per mi, això va ser una fita superimportant. Ara això ha canviat, perquè gràcies a Déu tenim al Mago Pop, que també ha continuat fent màgia als teatres, que també considera que això és superimportant… Així que avui la màgia està dignificada, podem estar molt contents.
Quins eren els teus referents, de petit? Jo tenia al Tamarit que feia màgia visual i espectacle. I al Tamarit que feia humor. Jo he intentat agafar les dues coses. L¡espectacularitat i l’humor. I barrejar-ho. Crec que les meves inspiracions van ser aquestes.
Potser que tingueu un sector difícil de laboralitzar, sempre treballant com a “autònom”, poc programat per ajuntaments? No sé si només passa amb la màgia… O a tot el sector. La veritat és que no existeixen companyies de màgia, on es trobin els mags. El mag s’ha de muntar la seva vida i la fórmula legal o jurídica que es busca és ser autònom. A més a més, també és difícil ser mag, perquè no hi ha una formació concreta de màgia. Cadascú s’ha de buscar la vida.
Insinues, doncs, que caldria establir una educació formal, uns estudis reglats de màgia… Potser com a especialitat dins d’un altre tronc d’estudis? Sí, potser estaria bé, que dins la formació d’un actor, s’inclogués una assignatura de màgia o de manipulació d’objectes.
Seguint amb els referents… Què en penses de les pel·lícules “El truco final”, de Cristopher Nolan, o “El ilusionista”, les dues de 2006… Són narratives “mainstream” que ajuden a donar a conèixer el vostre ofici o que el romantitzen en excés? Recordo les dues pel·lícules. Però no crec que hi hagués un abans i un després, pels mags. Són pel·lícules que retraten com es feia la màgia fa un segle… I això està bé.
I amb la idea de la romanització… Creus que, a nivell social, pensem que la màgia és “això de la Faràndula” o “més aviat “un ofici amb molta tècnica i estudi”? Home, jo no conec ningú que consideri que la meva feina no sigui una cosa seriosa. Estic content del que hem aconseguit, d’on hem arribat. La gent quan ve a veure l’espectacle ja saben on venen. I li donen la mateixa categoria que a qualsevol altra disciplina teatral.
Per cert, a Terrassa hi vens cada any! I de fet fas dues funcions aquest dissabte. Hi tens una bona pedrera d’aficionats, a la ciutat. Sembla que sí! I em posa molt content. De vegades, m’estranya que els programadors apostin per repetir tantes vegades en una mateixa plaça, però és veritat que mentre anem venint i funcioni… Doncs és que et dona ínputs per poder continuar. És un agraïment, és molt agraït anar a fer funcions i veure que s’han venut totes les entrades. Tal com està tot, el sentiment d’agraïment és molt fort.
Presentes el teu nou espectacle “Strafalari”. Quina és la narrativa que treballa? Doncs la de potenciar la part estrafolària del Mag Lari, que ja “per se” ho és molt. Per exemple, amb unes músiques que xoquin, que el públic pensi “aquesta música per a un número de màgia no me l’hagués imaginat mai”. O el disseny de llums. O el personatge, ja que soc una mica histriònic i sobreactuat. La relació que tinc amb el públic… La paraula “Strafalari” defineix molt bé la meva manera de fer. I també a la vegada és una reivindicació de vedet antiga, de reivindicar que en aquesta vida es pot ser estrafolari, que es pot ser diferent, i que això el que fa és donar-li una textura diferent a la vida. Com més gent diferent hi hagi, molt millor.
