Sempre t’hem conegut com a cantant de Mojinos Escozíos. Quan t’has fet monologuista? A veure, tot el que he fet des de sempre és humor! Però dins la broma, pensava que ja havia obert totes les portes. I mira, encara no havia entrat als teatres, a portar-hi humor amb direcció escènica.
Quan es dona el clic? La primera oferta la vaig tenir l’any 1998, de Paco Mir, del Tricicle. Havia llegit el meu primer llibre i em va dir que allà hi veia un monòleg. I la direcció havia d’estar en mans de Pepe Rubianes! Uau! Però saps què? Em vaig fer caquetes. Encara em tremolen les cames quan hi penso. No hi estava preparat. I mira que havia fet els tres anys d’Art Dramàtic a Sevilla. Així que des de llavors van passar disset anys, fins al 2015. No em penedeixo de res que he fet, però sí del que no. Mai se m’ha tret del cap, aquella oferta. Imagina’t el que avui presumiria!
Tot és susceptible d’acabar als teus espectacles? Tot no. Prefereixo no tocar ni política, ni religió, ni drogues. En més de 300 cançons que tenim de Mojinos Escozíos, no tenim cap lletra que faci apologia de la droga. Tampoc som un grup reivindicatiu. A Triana un cop ens van dir que les nostres cançons “no diuen res”. I mira, ens va fer molta alegria que ens critiquessin per això. Mentre que en els monòlegs puc fotre qualsevol cosa que em passi a la família.
Però potser s’emprenyen! “Papa, perquè expliques aquesta intimitat!”. Clar que m’ho han dit, però soc el seu pare i callen! (Riu). No, home no! Potser alguna coseta no els ha fet gràcia que expliques, com quan la meva filla em va presentar el seu xicot de Canàries i em va dir “hola, papi”. I jo ho explico portant-ho a l’extrem i sembla simpàtic! Però tampoc és una intimitat.
Pateixes de certa sobreexposició mediàtica? No em sento així, perquè amb el monòleg que faig, ens en riem més aviat d’un personatge. D’un famós. És cert que parlo de la meva mare, però en tant que és la mare del cantant dels Mojinos Escozíos. I confesso que a ella mai no li han agradat els Mojinos ni li he agradat jo -mai- en el teatre. Parlo de la meva parella, que és coneguda com “la núvia del Sevilla”. És que li vaig robar la identitat des del primer passeig que vam fer! Ella és “la dona de”. Els meus fills són “els fills de”… Així que no és tant una confessió sobre mi, si no com ho ha patit l’entorn del personatge El Sevilla. I mira que sempre he pretès que els meus fills fossin Adrián i Lola i la meva dona Mónica.
Canviant de tema, les vostres lletres sempre han estat escatològiques, sexuals… Ens estem tornant més puritans? Nosaltres no, el problema és que la societat sí! Mira, la gent de la meva edat ens vam riure aquell esquetx de Martes y Trece que es deia “Mi marido me pega”. Però sense maldat. I ara mateix no és que Josema i Millán estiguin penedits, és que es recorda l’esquetx fins i tot amb certa vergonya aliena. “Però perquè vas fer això?”. “Doncs perquè era una altra època”. No vol dir que estiguis ni a favor ni en contra. Ara ho veus i no te’n rius.
/ LLUÍS CLOTET
Us ha passat? També. Tenim cançons de fa vint anys que ara no només no les trauríem, sinó que directament avui en dia no les toquem. Tenim 340 cançons de repertori i podem divertir tothom, al 100%, sense increpar ni tan sols una persona.
També rebríeu canya a X, si passés… Cert, si no li agrades a una persona, entra a X i et posa a parir. Tot i que t’asseguro que ens la porta fluixa, perquè la nostra intenció no és increpar ningú. Sabem que hi ha coses que no tenen gràcia, ni tan sols per nosaltres. Però alguna gent ho porta als extrems. Ara ni Mojinos ni ningú carrer s’expliquen ja acudits de negres, “mariquites” o “gangosos”. Perquè s’ha entès que hem de tenir un respecte dites persones. No és que abans no hi hagués respecte, però era un fet habitual. No arribaria al punt de la cruxifixió: “És que fa 23 anys vas dir això…”.
Vas veure l’esquetx de TV3 sobre la verge del Rocío? Com andalús, què en penses? El recordo. A veure: jo no censuraré mai res, però tampoc hauria fet aquest esquetx. També és cert que potser he fet coses en la vida que han ofès els altres i podria ser el primer censurat! És com el cartell de la Setmana Santa de Sevilla, que sembla de l’Orgull Gai, i ha molestat als confrares. No l’hauria fet mai, però no el censuraré. Cal posar-se en la pell de l’altre. Total, si jo hagués estat de TV3, hauria demanat perdó. No retirar pas els continguts, però demanar perdó és bonic.
Per acabar, ets un veterà de Terrassa. Què et queda, d’aquells anys vivint al Vallès Oriental? Ostres, Mojinos Escozíos és un grup català de rock! Quan toquem fora, el bus que ens porta surt del restaurant Eva de Mollet del Vallès. Bé, jo per l’amor, ara visc a Fuengirola, a Màlaga. I surto d’allà. Però vaja!: Terrassa m’uneix encara. I el bar El Infierno? Mira, allà ens veuran abans de l’actuació, o després… O abans i després! La gent de Terrassa ja sabrà on trobar-nos. L’Antonio és com aquell germà gran que tots voldríem tenir. I rafa l’home que més cops m’ha tocat. Dels 16 tatuatges que tinc, me n’ha fet 14. Són amics, és una segona casa.
No sé si posar-ho, o el local es petarà… Posa-ho! Que els controls d’alcoholèmia a la rotonda els han fet molt de mal, als bars de la zona.
Sí que en saps, de la ciutat! És que Terrassa és un bastió per a Mojinos. I la sala Fakto, que ara és la sala Rasa 64, és com el nostre Only Fans. Allà fem sempre un concert per a provar les nostres cançons, o tanquem la gira. I El Infierno també, que va ser el primer lloc on vam actuar cobrant entrada: 300 pessetes.
