Si ara mateix poséssim en filera índia tots els documents en paper que acull l’Arxiu Històric de Terrassa, farien 10 quilòmetres de llarg. O sigui, la filera sortiria des de la seva porta al carrer de Baldrich i arribaria a la plaça de Sant Roc de Sabadell, on es troba l’Ajuntament. I una mica més.
“Però encara tenim capacitat per emmagatzemar fins a 21 quilòmetres de llargària de documents”, matisa Joan Soler, director de l’Arxiu Històric de Terrassa. O sigui, hi ha lloc buit als dipòsits semisubterranis del flamant equipament, inaugurat l’any 2014.
I si habitualment és l’acumulació de paper (físic) el que es presenta més dificultat que no pas els documents en línia, paradoxalment és la digitalització el que els preocupa ara mateix. No tant perquè no hi càpiga al núvol, sinó pel seu cost ecològic. “Tot el sector de l’arxivística, inclòs el de Terrassa, té el mateix problema: pot emmagatzemar informació gràcies a centres de dades, però resulta molt poc sostenible”, arrenca Soler.
El director de l’Arxiu de Terrassa, Joan Soler / NEBRIDI ARÓZTEGUI
I és que pel seu manteniment es necessiten grans quantitats d’electricitat, aigua, refrigeració, etc. A més, s’albira una onada de construcció de “data centers” a la Catalunya buidada. Com si fos la pel·lícula “Alcarràs”, però en comptes de plaques solars, per instal·lar-hi pavellons informàtics. Soler explica que el sector reflexiona, avui en dia, sobre com equilibrar la conservació de documents en condicions òptimes sense agreujar l’emergència climàtica. El camí de la sostenibilitat per a l’arxivística.
El canvi climàtic
El director de l’arxiu terrassenc també posa un altre exemple gràfic: “Amb el canvi climàtic cada dia fot més calor, així que proliferen els fongs que fan malbé els documents en paper. Així que hem d’invertir en més sistemes de refrigeració, els quals alhora emeten més CO2”.
Però això, apunta diverses línies d’actuació. Com ara la ubicació física dels equipaments. “A Terrassa, per exemple, sembla que tindria més sentit haver construït aquest arxiu a la zona nord de la ciutat, que està més airejada; que no pas aquí al sud i vora una riera”, explica.
També apunta a l’argument decreixentista. “Potser no podem conservar absolutament tot. I llavors cal destriar que conservem i què no”, diu. Però com qualsevol tria (i consegüent descart), així “s’estarà triant quina és la memòria que deixem al futur”.
Sala de consultes de l’Arxiu / NEBRIDI ARÓZTEGUI
I és que potser no cal guardar tot. O sí. Però no parlem de papers escanejats. “És més aviat què farem amb la gestió documental de l’Ajuntament de Terrassa, amb materials audiovisuals: vídeos de mòbil, emissions de Canal Terrassa, gravacions domèstiques, actes de la Cecot, de l’Administració…”, posa Soler com a exemple.
O tot allò que entitats duguin a l’Arxiu per a la seva conservació, com ara els vídeos de la revolta del 15-M, de 2011, al Raval de Montserrat. O els 3 milions de fotografies de Terrassa que tenen digitalitzades (i que necessiten servidors on estiguin emmagatzemades i consultables).
Així que Soler es demana: “Què farem? El deixem perdre? El regalem a Amazon? Com ho gestionem?”. De fet, aquest maig tenen un congrés a Sòria on es debatrà sobre aquesta qüestió.
Mines d’aigua al subsol
Un altre dels hàndicaps que enfronten els arxius són la mística de “temple” que els sobrevola. “Nosaltres volem ser un arxiu social. No tant conservar perquè sí, si no per trobar respostes a preguntes que ens fem en el present”, assegura Soler. Ser d’utilitat a la Terrassa de 2024. Per exemple, als tècnics de Taigua, qui recentment han fet unes consultes al plànol de mines d’aigua que creuen el subsol de Terrassa per resoldre unes fuites.
O per la memòria de les víctimes de la riuada del 1962, fins i tot en la complexitat del possible robatori de nens. “La reparació de la memòria és un deure cívic, transcendeix el fet cultural”, diu Soler. De fet, explica que hi ha molta demanda de reparació entorn dels fets del 1962. “Però darrere d’un robatori, no hi ha de quedar rastre, si vols fer-ho amb impunitat”, matisa Soler. “Així que si obrim els arxius i no trobem res, aquest buit també és una resposta”, conclou.
Les joies de l’Arxiu
Són moltes les joies que trobem emmagatzemades a l’Arxiu. Com, no podia ser d’una altra manera, n’hi ha un fotimer de documents de la Indústria Tèxtil, entre les quals gegants com Torredemer, Vapor Ventalló… “Ara apostem per buscar més fons de comerços emblemàtics, perquè la indústria està documentada a bastament”, diu Soler. En una ciutat “del cinema”, també es pot trobar l’arxiu personal del cineasta Antoni Verdaguer. Però el document més antic és un papir del segle IX, escrit en llatí, corresponent a la Seu d’Ègara.
