Laura Calçada Barres (Barcelona, 1988) se suma a la llista de periodistes amb inquietuds literàries. Acaba de debutar amb “Fucking New York” (Destino, 2023), un llibre de memòries sobre la seva estada a la ciutat americana i que alguns crítics han qualificat d’explosiu.
Estàs en ple “tour” de presentació del teu primer llibre, “Fucking New York”, per Catalunya i has fet parada a Terrassa, a la llibreria Cinta. El teu debut suscita interès? Presentar “Fucking New York” amb una ruta està sent el millor d’haver publicat la meva primera obra literària que va camí de la tercera edició. El públic que ve a cada presentació i compra el llibre l’està acabant de confegir. Una amiga em preguntava si no m’avorria repetir el mateix una vegada i una altra, i la veritat és que no perquè mai és el mateix. Depenent de qui em presenta, de l’espai, del públic, cada nova trobada amb persones per parlar del llibre és una nova aventura, un regal.
Aquesta obra revela la teva estada a Nova York, on vas fugir d’una depressió. Un cop allí, vas aconseguir deixar enrere els dubtes i les pors que tenies quan te’n vas anar? La motxilla de dubtes i pors no la vaig deixar fins que no me la vaig despenjar de tornada a Barcelona, l’any 2018. Vaig posar la motxilla al costat de la cadira, la taula i l’ordinador de casa. En aquell moment va ser quan em vaig enfrontar amb el que havia passat i vaig començar a escriure la memòria de la meva experiència a Nova York.
Creus que t’hagués servit igual refugiar-te a un poblet del Penedès? Jo vaig marxar a Nova York perquè tenia una feina d’“au-pair” amb una família americana benestant. No tinc ni idea de què m’hauria servit fugir a un poblet del Penedès perquè no és el que vaig fer. Puc fantasiejar, però de què serviria? El que està clar és que fugint, sigui on sigui, no ens servim a nosaltres mateixos. Servir-nos és rendir-nos a la vida.
A Nova York vas trobar persones que et van ajudar molt, com la Marlene i el Collwyn, a qui anomenes els teus pares americans. Ells et van acollir a casa seva i et van cuidar després de l’accident amb el cotxe de policia que et va obligar a deixar la feina de cangur. Creus que va ser un cop de sort? No existeixen els cops de sort. Només hi ha esdeveniments afortunats (guanyar/vèncer) o desafortunats (morir) i com els enfrontem.
Perquè vas voler provar experiències límit, com les drogues i, fins i tot, cercar cites amb homes per diners? No necessitava els diners les dues vegades que em vaig prostituir de la manera prototípica (persona ofereix sexe a canvi de calés). Ho vaig fer per experimentar el màxim de baixesa moral que podia sentir. Passava per un moment negre. Les addicions anaven a la motxilla, no és que hi retornés.
No era més senzill buscar altres feines? De fet, vas entrar a l’oficina de New York Women in Film & Television, on vas fer pràctiques, i també en algun restaurant… Precisament, anar de festa i cercar cites amb homes de diners eren camins més fàcils perquè m’evitaven reflexionar i ser conscient, que és el que hauria d’haver fet, però això era un camí difícil.
En la proximitat, els lectors poden pensar que has estat molt valenta o, al contrari, agosarada per les confessions que fas en el llibre. Parles de la relació truncada amb els teus pares, sobre tot el pare (Miquel Calçada); les drogues, el sexe… Com ho consideres tu? Gràcies als generosos i empàtics lectors i lectores que estic trobant m’adono que he estat valenta. Jo em sentia força inconscient publicant aquest llibre, precisament per totes les confessions que hi feia, però el temps em diu que despullar-se i netejar-se és un exercici valent.
Aquest relat memorístic transpira, en el fons, molta solitud i fins i tot, un temor esporàdic a viure? Exacte. Temor esporàdic a viure perquè no sabia com digerir les emocions que em provocaven diverses situacions com, per exemple, no tenir papers per treballar o enamorar-me. Sortosament, estic aprenent a viure feliç perquè em valoro i la solitud ara és un regal perquè la puc escollir.
Com va ser el retorn a Barcelona? T’has adaptat bé? Un retorn anunciat. Mig any abans de tornar, a finals del 2017, vaig notar que aquella etapa de poc més de quatre anys a Nova York estava arribant al final. Potser en començaria una altra més endavant, a la mateixa ciutat, però aquella estava morint. I no era tant l’etapa, de fet, era aquella Laura la que estava mutant. El retorn a Barcelona va ser un cop de realitat. El que ha estat més difícil és acceptar que és impossible dedicar-se al periodisme de forma digna sense haver de tenir diverses feines i el millor ha estat tornar-me a enamorar i acabar el meu primer llibre.
Un cop escrit el llibre, vas haver de trucar a les portes de moltes editorials? Em vaig posar a escriure el llibre tenint editora. La Glòria Gasch, d’Edicions 62, va llegir l’epíleg que vaig escriure pel llibre “Excuses Barates” de la Clara Moraleda i em va escriure un correu electrònic dient-me que li havia agradat molt el que havia escrit i convidant-me a escriure el meu llibre a l’editorial quan volgués. Després de sis anys de feina, i vida, el projecte ha arribat a bon port.
Creus que és una bona targeta de presentació per les editorials que siguis filla del periodista mediàtic Miquel Calçada/Mikimoto. Estic segura que la Glòria, d’Edicions 62, també va tenir en compte aquest factor quan pensava en la idoneïtat de publicar la meva obra, encara que ella ho negui. Però el millor és que la meva escriptura ha prevalgut sobre el fet de tenir un pare mediàtic.
Dius que et sents escriptora. Estàs pensant ja en una segona novel·la? De què voldries parlar? La solitud, els diners i la casa continuen sent temes que m’interessen. De tota manera, suposo que el que ho relliga tot és l’amor. Potser hauré de continuar les memòries tal com diu la meva àvia Teresa qui m’anima a explicar el que ha passat des que vaig tornar a Catalunya. Estic pensant com enfoco el pròxim llibre perquè sigui el més estimulant pel públic. Ara per ara crec que només sé escriure memòries, però treballant-hi descobriré què n’acabarà sortint.
Has citat els temes que t’interessen d’escriure. Tens autors que t’inspiren? És una resposta complicada. Si em passejo per la meva biblioteca, trio de manera ràpida Marcel Proust (“brutal”, diu) i Michael Houellebecq; les escriptores de narrativa memorística Joan Didion, Annie Ernaux, Mary Karr, Tove Dittlevsen i Anaïs Nin, i l’escriptor i periodista Gay Talese . I també m’inspiro en literatura italiana i japonesa.
