No és cap secret que el Gran Casino (avui en dia ocupat majoritàriament per l’Abacus) neix com una escissió conservadora del Círcol Egarenc (avui dia l’edifici dels Amics de les Arts del carrer de Sant Pere).
En la primera junta de la nova entitat ja apareixen cognoms amb el qual es podria filmar una seqüela anomenada “Ocho apellidos terrassenses”: Garcia i Humet, Badrinas, Duran, Aymerich, Chevalier, Utset, Armengol, Domingo, Barata…I neix així un club social que justament aquest mes de desembre celebra el seu centenari (amb actes culturals quasi cada tarda).
Bé, té trampa: no és ben bé el centenari, perquè l’edifici –obra de Lluís Muncunill– s’inaugura l’any 1921. “Efectivament: l’aniversari havia de ser el 2021. I ja un any abans ho teníem al cap”, explica la portaveu de la propietat de l’edifici. “Però la covid-19 ho va alterar tot”, afegeix.
Celebren els 102 anys, del Gran Casino, doncs. I ho fan amb una exposició al soterrani, que esdevé la millor excusa per accedir a un espai (sota l’Abacus) fins ara barrat al pas per als curiosos. Tanmateix, des de la propietat confirmen que ben aviat serà llogat a una nova iniciativa (de la qual no donen més detalls).
En la mostra es troben fotografies del Fons Alfons Duran, del Foons Francino i de l’Arxiu Tobella, entre altres. La primera dècada (dels anys vint) és més escassa en fotografies. Immediatament, arriben els convulsos anys de la República i el cop d’estat de 1936, del que el Gran Casino no n’estarà al marge.
L’edifici és confiscat inicialment per la CNT, tal com el POUM s’instal·laria a la Casa Alegre de Sagrera i altres partits revolucionaris es van repartir els clubs i cases nobles. D’aquesta època és el retrat que Lluís Coromines fa d’una miliciana a les escales exteriors del pati del Gran Casino. Una dona jova i valenta, amb fusell a les mans, que irremeiablement recorda la icònica miliciana captada per Juan Guzmán al terrat de l’Hotel Gran Colón (també requisat) de Barcelona.
Les necessitats de la guerra, però, faran que el Gran Casino esdevingui durant uns mesos en Hospital Militar de la rereguarda republicana.
Amb la victòria feixista, el Gran Casino viurà els seus anys d’esplendor en les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Així es veu, també a les fotografies de l’època: luxosos sofàs, la làmpada de teranyina… Uns anys en els quals es consolidarà la pràctica del joc, tot i que és il·legal.
De fet, encara existeix avui dia el túnel secret que connectava el soterrani del Gran Casino amb el carrer de Sant Jaume. Un túnel que fa corba, de volta catalana i tan estret que dues persones no s’hi podrien creuar. El túnel servia perquè els jugadors il·legals fugissin en cas que aparegués la policial. Però no només era de fugida: també servia perquè els burgesos entressin al recinte amb el seu amant, sense ser vistos per ningú des del cèntric i populós carrer de la Font Vella.
D’aquell temps encara queda una fitxa, de les timbes il·legals que s’hi organitzaven, la qual es pot veure a l’exposició. També hi ha tres taules originals d’època, pertanyents a la zona de casino i apostes.
Durant la mostra, s’escolta una melodia de piano, barrejada amb el soroll de coberts, plats… “La idea és recrear el so ambient del Casino”, explica el comissari. De fet, si la música treballa el sentit de l’oïda, uns caramels d’anís ens transporten al gust de 19020. “La copeta d’anís era la beguda per excel·lència d’aquell temps”, explica Joan Martínez. “També dels caramelets que portaven les dones a les seves bosses”, afegeix.
A més, Martínez ha confeccionat dues fragàncies típiques del que serien els usos i costums de principis de segle. “En una predomina la resina, el cuir, la fusta… L’altra és més de gessamí”, explica. A la vista, l’oïda, el gust i l’olfacte s’hi afegeix el tacte, perquè és possible tocar diferents teixits d’època.
Tennis i piscina?
La mostra també exposa uns curiosos plànols (aportats per Santi Rius). “Hi va haver un senyor nord-americà que va voler importar la idea de l’snack-bar a Terrassa i afegir al Gran Casino un complex esportiu, amb piscina i tennis”, explica Martínez. Els plànols no estan signats per cap arquitecte i el projecte no va reeixir. Al contrari, els anys seixanta comença el declivi, com a element de distinció de la burgesia. Tanmateix, viurà un impàs amb l’obertura de què és considerada com la primera discoteca de Terrassa l’any 1968.
Es tracta del Musical Club del Gran Casino, en uns primers anys en què diverses generacions de joves sovintejaran la discoteca (que s’estenia part de la planta baixa i tot el soterrani).
Les restes de la discoteca, passats els anys del seu tancament
Uns anys embogits que acaben en la seva “etapa fosca”, en paraules de Martínez. I és que el tancament de la discoteca, a principis dels anys vuitanta, porta al deteriorament absolut de l’edifici (com es pot veure a les fotografies inèdites d’aquest reportatge).
L’any 1988, els inquilins de llavors són forçats a marxar per sentència judicial. L’Institut Industrial recupera així la propietat. Ja el 1995, el compra la immobiliària Imvisa i inicia les obres de rehabilitació. I a partir de l’any 2000, s’instal·la Abacus, icona de l’actual cicle vital de l’edifici.
“Una ruïna”
“Ens vam trobar una autèntica ruïna, es veia un forat i era important que no caigués”, explica la portaveu de la propietat. “El vam haver d’adaptar als nostres temps”, es reivindica.
Una estampa de l’estat en què va quedar el Gran Casino, després de l’anomenada “etapa fosca” dels anys vuitanta i fins a mitjan anys noranta, en què l’edifici va experimentar un gran deteriorament
D’aquí que ara demanin ajudes econòmiques per mantenir el patrimoni en els estàndards actuals. “Ens sentim una mica desemparats. Nosaltres complim amb tots els requisits que implica que estigui catalogat, però necessitem subvencions”, expliquen, per sufragar despeses com ara l’arreglo del balcó (cobert amb una malla per evitar despreniments).
El trencadís de Padrós, deteriorat
El Gran Casino afrontarà els anys vinents el repte de rehabilitar del trencadís de Santiago Padrós, que es troba deteriorat a causa de la seva exposició a l’exterior. “Si tenim ajudes econòmiques, podrem fer més millores del patrimoni, com ara la rehabilitació del mosaic de Padrós”, apunten. Tant el mosaic com la pista de ball del jardí (dissenyada per Eduard Blanxart) s’inauguren per la Festa Major de 1945.
