N’és la directora, però tampoc no és estrany veure-la a la cabina de projecció o a la guixeta d’entrades. I és que el Cinema Catalunya té aquella màgia de cine petit, cares familiars i treballar colze a colze. L’estètica (de 1916) és espectacular, però el més sorprenent és que és una sala pública, d’ençà que l’Ajuntament el comprés a finals de 1999. Piqueras hi porta des de les primeres projeccions l’any 2000.
S’ha recuperat al 2023 les dades d’espectadors previs a la Covid-19 i el boom de les plataformes? Estem molt a prop de recuperar-nos i tornar a xifres prepandèmiques. Estem contents de com evoluciona.
Encara hi ha gent que hi entri amb mascareta, per por a contagiar-se? No ve gent amb mascareta. I si passa, és perquè alguna persona està costipada. Això ens fa fet recuperat la gent que venia cada setmana.
El públic majoritari està compost més aviat per dones i més aviat per gent major de 60 anys. Tant a nivell nostre com al de tots els cinemes. En part, perquè és gent que té temps i té diners.
Com li passa al diari en paper o al mercat: se li moren clients, però li costa fer-ne de nous. Què pot fer el Cinema Catalunya per atraure els joves? Ja estem apostant pels joves, tant amb les entrades reduïdes com amb el carnet dels 18 anys; per tal que la gent s’acostumin a venir aquí i no a les multisales. El cinema ha de ser un vehicle per promocionar la cultura. No crec que el cinema sigui com el diari en paper. Quan va aparèixer la televisió, es va dir que el cine desapareixeria. El mateix amb els videoclubs. I no ha estat així. Tot té una etapa. És cert que els joves estan enganxats a xarxes socials. Però quan són pares i tenen fills, tornen al cinema amb els nens, perquè és una activitat per sortir de casa i socialitzar-se.
Les multisales del Parc Vallès atrauen més els joves. El Cinema Catalunya hi ha de competir? Les multisales son un altre estil d’oci: crispetes, begudes… I sí: els atreu més. Nosaltres aquí no tenim servei de bar. Però som diferents i ens complementem. Quan més cines hi hagi a la ciutat, millor. No crec que sigui cap problema. Terrassa va arribar a tenir-ne 9 o 10, funcionant alhora. És una ciutat prou gran, hi ha lloc per tothom.
Mmm… Llavors, puc menjar crispetes si les porto de casa meva? En teoria no està permès, però tampoc està prohibit.
Encara sona el telèfon mòbil en mig d’una “peli”? O es veuen les pantalles il·luminades? Normalment no hi passa. Després del boom dels mòbils, ja ens hem educat. És poca la gent que a mitja pel·lícula encén el mòbil.
Piqueras, a les escales del Cinema Catalunya / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Per cert, “La Fiesta del Cine” té tirada? A veure, és un esdeveniment que està feta pels cinemes privats. I amb el que fan diners és amb les crispetes i les begudes. De fet, és en gran part amb el que sobreviuen econòmicament, avui en dia.
Precisament alumnes de l’ESCAC van rodar la setmana passada l’espot de La Fiesta del Cine al Catalunya! I ja és el segon any i serà per emetre-ho a tot l’Estat. I amb l’ESCAC hem tingut relació des que es van instal·lar a Terrassa: hi fan sessions, hi roden, fan l’obertura del curs acadèmic…
En part es tria aquest cinema per l’estètica d’època. Us sentiu hereu dels cinemes populars del segle XX? I tant! Estem molt orgullosos de poder conservar un cinema d’aquest tipus (dels que en queden poquíssims, a tota Espanya). De fet, queden pocs cinemes al Centre de les ciutats. I és important salvar-los, perquè són una altra manera de veure pel·lícules.
Donat que alguns tancant… Podria el Catalunya tenir altres usos en el futur (diguem-ne en la Terrassa del 2035)? Escènica, “gamers”? No ens ho hem plantejat, però suposo que sí. Es pot transformar segons com canvia la societat i el perfil dels espectadors.
No hi deu haver gaires cines públics? Bé, cada vegada hi ha més ciutats que, davant de la desaparició dels cinemes, aposten per comprar un local. Els Cines Truffaut a Girona (si bé cogestionat), el CineCiutat a Palma (amb ajuda pública), el CineBaix de Sant feliu de Llobregat (a un edifici municipal)… No som els únics, però devem ser dels primers.
En què es diferencia un cine públic d’un privat? Suposo que en la importància que se li dona a la cultura, triant pel·lícules amb valor afegit. I que no siguin només de trets (que és el que aporta més ingressos als cinemes comercials). Tenir una mica més de llibertat a l’hora de poder escollir el que fas. I pots fer preus de les entrades més assequibles.
És difícil aconseguir les pel·lícules d’estrena? Cada setmana s’estrenen entre 10 i 15 títols. I només tenim dues sales, així que moltes vegades hem de dir ‘no’ a moltes propostes (films que voldríem fer i no podem).
Com decidiu quines projectar? Intentem portar algunes de cinèfils, com la de Ridley Soctt o Martin Scorsese. També les catalanes, com “Alcarràs”, “Chavalas”… Les que creiem que poden interessar a la gent.
Ah, un dubte: què feu amb els cartells? Si un espectador ve a demanar-lo, li regalem. Ara només ens guardem els exemplars signats pels directors o membres de l’equip, si es fa alguna presentació.
I a banda del cine… Òpera. La setmana passada vau fer la primera retransmissió de la temporada. Ha baixat una mica, però té un públic molt específic i fidel. Cada curs es fan 6 o 7 passis.
