“El cine” és drama còmic que transcorre en un vell cinema analògic, dirigit per Marilia Samper amb els actors David Marcé i el Ton Vieira.
Per què us centreu en un cine “atrotinat”? És per la nostàlgia? Hi veiem fascinació en allò retro? En el meu cas sí. Jo mateixa faig fotografia analògica. I sempre m’ha fascinat molt què, en el moment tan digital que estem avui, es facin coses de forma més artesana. No sé, sempre he fet els treballs a mà! I amb l’escenografia del cinema a l’escenari… Ha quedat espectacular el que ha fet Sebastià Brossa. Amb films de 35 mm! Molt nostàlgic i molt bonic.
Aquests dies el Cinema Texas reneix com a teatre, i es troba a 100 metres del Teatre Lliure! Justament les butaques que fem servir com a escenografia provenen del Texas! El Teatre Lliure està aprofitant materials, per ser més ecològics. I hem rescatat les del Texas antic. Ara tinc moltes ganes d’anar-hi al nou: cinema, sala de teatre, bar per fer la xerrada i la cervesa postfunció…
Tant el teatre com el cinema el sostenen un públic -en general- de dones majors de 60 anys. On són els joves? Quines narracions consumeixen? Dins el meu entorn, que la majoria de la gent es dedica a la cultura -i també dins la meva família-, doncs anem moltíssim al cinema. Hi tenim molta cultura d’anar-hi. També veiem alguna sèrie en plataforma i la comentem en tipus reunió social, quedant amb els col·legues i posant el que sigui amb el projector, a casa d’algú…
Parlem del personatge de “Rose” que interpretes (qui treballa al cine per arribar a fi de mes). Sóna al “burnout” d’avui en dia. T’hi sents identificada? En algunes coses sí, perquè jo també he treballat precàriament a alguns llocs, quan no era feina d’actriu. Però la Rose té una màscara molt gran, no es vol mostrar tal com és, ni sembla vulnerable, per por a que no l’estimin. I en això no hi tinc a veure. Però m’ha anat molt bé. Passa per molts llocs emocionals.
Els silencis tenen molt de pes a l’obra, que suposo que interpel·len a l’espectador a posar-hi de la seva part, imaginació… Demana una atenció proactiva? Crec que sí. Ha estat un repte buscar el sentit a què passa, quan no hi passa res. El públic connecta i hi ha un punt de tensió. I és molt interessant perquè estem acostumats a coses més immediates. A treballar amb ritmes molt concrets, que ens fa anar amb la vida molt atrafegada.
Feu un muntatge nord-americà, que ha voltat pel món… Quina és l’especificitat de la vostra adaptació, que és la primera al català? El text és la pauta principal. Les acotacions estan molt marcades per l’autora: “Un silenci d’un minut i mig”. “Un silenci terrible”.
Com t’has sentit amb un text nascut en anglès? El text és molt proper, molt realista, molt accessible. No és una obra per cinèfils, sinó que parla de relacions humanes. Quan el vaig llegir, em vaig sentir molt connectada. No el vaig sentir llunyà.
Igual que el col·lectiu LGTBIQ+ va encunyar el “sexili” per parlar de l’èxode a les grans ciutats, existeix un “exili cultural” dels creadors de “comarques? Tot passa per Barcelona? Jo ara visc a Barcelona perquè estic al costat del teatre i així no he d’agafar el tren cada dia per baixar i pujar. Però Terrassa la cultura està molt viva i és molt accessible. De fet, jo mateixa vaig començar a fer teatre aquí, a l’escola de Les Pisanes.
Una escola que està al costat del Corralito -amb qui has col·laborat- i sovinteges l’Ateneu Candela… És un dels pols culturals que més t’agraden? Sí, m’encanta! Al Corralito vaig estar fent fotografia per una “expo” col·lectiva. M’agrada molt el seu local i tota la feina com fan, com el Candela.
Formes part d’una nissaga familiar de la cultura, sent filla dels actors Rosa Boladeras i Gabino Diego. Per tu, ha estat una motxilla feixuga o un fet que t’ha afavorit? Probablement les dues coses. Ha sigut una motxilla perquè estàs una mica en el punt de mira. Tens la pressió de sentir que la gent et veurà i et compararà amb els teus pares. O que es pensen que els teus pares t’han donat feina. I per l’altre, clar que m’han donat facilitats, però no de feina, sinó d’acompanyar-me, per poder demanar-lis consells, compartir pors i angoixes… Sentir-te “la filla de” no mola. I ho han sentit més companys de professió. En canvi, també hi ha metges fills de metges i ningú no els assenyala. Bé: jo soc Sara Diego.
