No m’he posat totes les samarretes terrassenques. Ni he vestit la malva dels Minyons, ni la roja del FC Terrassa. Però si hi ha una samarra que sí que m’he posat, és la brusa d’obrer per la Fira Modernista.
De fet, és una tradició que em vaig autoinstaurar al principi d’arribar a Terrassa (fa quasi 10 anys!), sense que ningú del meu entorn es vestís.
En soc fan, vaja. Tot surt de l’armari de cada dia: Una brusa de pagès mallorquí, la “txapela” basca, un mocador “de fulles” del meu poble, cistella de vímet (d’anar a fer mercat) i algun detall de tela de farcell (un tovalló de les estovalles de casa).
I com n’hi ha d’obrers, també n’hi ha de modernistes, burgesos… Què sé jo, una pluralitat social d’antuvi. Tanmateix, el relat històric que genera la Fira Modernista se centra en exclusiva en un perfil social –el burgès– que equiparat a ara no afectaria més del 5% de la població.
I no només percebo una sobrerepresentació radical d’una classe social, sinó que difícilment es posa en context les condicions en la vida industrial (en canvi, és “generador de riquesa per a la ciutat”).
La presentació del cartell de l’edició del 2024, abans-d’ahir, en va ser exemple. Un cop més, el cartell el protagonitza una membre de la burgesia modernista. 21 anys i 21 cartells. I vist en perspectiva, només dues vegades hi apareixen membres del 95% de la població de llavors: l’any 2016, una parella d’obrers (amb el Vapor Aymerich de fons). L’any 2018, un cambrer (amb el Mercat de la Independència de fons).
Aquesta manera de romanitzar el passat és més aviat postmoderna. I jo mateix hi caic, sovint. La setmana passada mateix, el Colmado Roca presentava el seu calendari del 2024, amb fotografies de la Terrassa dels anys setanta. En una piulada a Twitter, deia: “La Terrassa del segle XX era una ciutat-fàbrica (grisa i contaminada). Però molt més harmònica pel que fa a l’urbanisme i l’arquitectura. Quin mal va fer el ‘desarrollismo’ del tardofranquisme, permetent burrades (per especular)”. Un bon amic (ambdós a dalt o a baix dels 35 anys) afegia: “Potser és nostàlgia, però fins i tot els cotxes (tan contaminants) també estaven fets amb més bon gust”.
Tanmateix, Joan Rovira hauria de venir amb un puny damunt la taula: “Harmònica? Era harmònica de tan merdosa, dura, franquista, opressiva i grisa. On hi veus tu l’harmonia? (…) A l’arquitectura feixista camufladeta com a patrimoni? Als barris deixats de la mà de Déu? Ara no és el paradís, però és a anys llum”.
Intento imaginar què pensaria un terrassenc del 1900 si ens veiés a la Fira Modernista. Com a mínim, que estem romantitzant un passat amb virtuts i encara més ombres.
