Si mai us aturen pel carrer i us demanen si us poden fer una fotografia (i ella és alta i de cabells arrissats), esteu d’enhorabona. Quasi segur que es tractarà de Yol Llubes (Estrasburg, 1960), qui gestiona el compte @Youllubes a Instagram.
Ens vam conèixer perquè em vas demanar fer-me una fotografia mentre esmorzava a una terrassa. I molt respectuosament! Ho fas sovint? No m’atreu tothom. Ara bé, sempre que faig fotos demano permís, especialment si es tracta de nens. Però també amb adults. Vull que sàpiguen que no hi ha res econòmic. Per mi, és un pressentiment. I si no tinc a mà l’eina –el mòbil–, la foto ja no torna. Sempre les faig amb el mòbil i diguem que la gent se’n riu una mica. “Vols dir, que me la faràs amb el mòbil?”, diuen.
La gent és amable? Els agrada la proposta, per allò de l’ego i sentir-se especial? La gent ho accepta, tot i que em pregunten el motiu. M’he trobat poques vegades que em diguin que no. “No tinc temps” i coses així.
I aquests… És perquè ens hem tornat més desconfiats des de la covid? Per la presa de consciència feminista i el #metoo, en el cas de les dones? Perquè som més individualistes? Sí que ho vaig notar durant la covid, perquè ja llavors no ens podíem relacionar. I després de tot, una mica també.
Què et mou a aturar-te i voler fer aquella foto? No busco que la persona sigui guapa. O lletja. Busco una forma de caminar, de moure’s, una rialla… És pura intuïció. I deixo que les fotos em sorprenguin. No sé mai on em portarà una foto. Però és fantàstic. I igual que per Sant Jordi regalem llibres, soc favorable a regalar fotos. I m’he adonat que a tothom li agrada.
Una foto de paisatge o una foto d’un retrat que li has fet? De tot, també de paisatges! Agrada que sigui una creació. Jo no soc una professional, soc autodidacta total. Mira aquella nena que va corrent per allà, amb l’abric rosa! Està molt bufona.
Però aquella nena de què parles és un infant, que encara juga al carrer. Però els adults cada cop estem a l’espai públic d’una manera més autòmata. És cert. Però jo busco la singularitat, la característica que a mi m’atreu.
I som singulars? Per mi sí! Però hi ha gent que passa pel mateix carrer un miler de vegades i no veu les coses. No es fixa en les petites coses. A mi el que m’ha ajudat és el cinema… I que era molt miop! I amb la miopia tens una altra visió.
Perquè has d’enfocar amb més esforç? Potser sí que és això el que fa que em fixi més en una persona individual que en el conjunt del grup. Deu ser això, la mirada del miop!
Observem menys? Estem més de pas als llocs? Mira el que passa pel carrer! La gent camina mirant el mòbil. Sense analitzar les persones ni alçar el cap per mirar les façanes o el cel… Ningú no mira enlloc, ni tan sols per on camina. Ja ningú hi està acostumat. Has d’anar a un museu per veure algú mirant alguna cosa amb atenció. Jo veig pedres, un paper a terra (i en faig fotos). Tot em pot semblar interessant. El que sigui. És la forma de mirar.
Dius que no és la tecnologia, sinó la idea. I no em podran copiar mai les idees. Que hi ha una manca total de tècnica? D’acord. Jo vull immortalitzar el moment. És ara! És efímer. Si no, desapareix.
Has exposat aquests dies al Centre Cívic Avel·lí Estrenjer, dins la mostra “Projecte Barris”. Vaig fer un curs de fotografia per a telèfon mòbil, a l’Ateneu Terrassenc. I llavors, Ferran Peña em van proposar d’exposar. Jo vaig dir: “Però si a mi no em coneix ningú!”. Tanmateix, em van dir que portés fotografies. I ja he participat en dues exposicions col·lectives.
Has criticat el centralisme cultural de Terrassa i que la cultura no arribi als barris. Si no hagués passat per l’Ateneu, no hauria conegut molts barris de Terrassa. El Segle XX, que està aquí mateix… I no l’havia vist mai! A veure, el Centre és la referència a totes les ciutats. Però tenim responsabilitat de conèixer la ciutat. Crec que és culpa nostra.
La teva mirada no està viciada, ja que ets “relativament” nouvinguda. Quins són els teus orígens? Soc filla de catalans, però criada a Estrasburg. Soc llicenciada en Filologia anglesa. Em vaig enamorar i vaig voler tornar a Catalunya. Després, vaig conèixer el Joan -el meu marit- i ara fa 27 anys que soc a Terrassa.
