“El llac dels cignes”
Diumenge, 19 de novembre
La Factoria Cultural de Terrassa
Hi ha obres de dansa, com “El llac dels cignes”, que no necessiten targeta de presentació. Aquest ballet, estrenat el 1877 al Teatre Bolxoi de Moscou, figura com el més conegut i popular del món per la seva concepció, l’admirable coreografia i la meravellosa música de Txaikovski. I, malgrat que hagi transcorregut més de 140 anys, “El llac dels cignes” continua despertant molta expectació entre el públic fidel al clàssic.
Ho hem comprovat aquest cap de setmana a La Factoria Cultural de Terrassa (LaFACT). Les dues sessions de l’espectacle, a càrrec del Ballet de Kíiv, van exhaurir les localitats. Un fet que podria sorprendre en plena era digital i que cal posar en valor. La representació (la del dissabte, a la que vam assistir) va ser un èxit, sobre tot perquè la ballarina protagonista Elena Germanovic (Odette/Odile) va fer una exhibició de clàssic captivadora.
La història d’“El llac dels cignes” és com un conte romàntic però amb girs inesperats de tonalitats dramàtiques. Tot comença quan el príncep Sigfried (Yevhen Svetlitsa) celebra el seu aniversari (21 anys) en una gran festa al palau on resideix. La mare vol que aquest acte sigui un pretext per trobar parella al seu fill i es casi. El que succeeix és que la celebració es veu truncada per un dels convidats. És Von Rothbart (Evhen Lagunov). Aquest senyor, meitat home, meitat bèstia, s’ha colat a la festa per fer de les seves -res de bo- i acabar amb les aspiracions del jove príncep i de la seva mare. Rothbart enganya a Sigfried posant a prova els seus sentiments cap a Odette, la jove de qui s’ha enamorat.
Una etampa de l’actuació del Ballet de Kíiv / LLUÍS CLOTET
Situats aquí, el conte ens transporta cap a un món de fantasies viatjant cap a un llac de cignes que, en realitat, són joves donzelles preses d’un malefici del pèrfid Rothbart. El que caldrà, doncs, és trencar aquest embruix perquè la jove parella pugui gaudir d’un final feliç.
Estem davant d’una història d’amor de somieig. I qui escriu pensa que cal ser molt creatiu per donar-li forma en una obra coreogràfica i musical. I, en aquest sentit, “El llac dels cignes” ho té tot. El ballet aporta una gran riquesa de moviments en pas a dos, solos, variacions, corals… I no solament això. També incorpora balls de tota la vida, com el vals, o danses tradicionals, entre aquestes una d’espanyola i una altra d’hongaresa.
El Ballet de Kíiv, dirigit per Viktor Ishchuk, fa una interpretació molt correcta d’aquesta coreografia precisa, delicada i exigent. La primera figura, Elena Germanovich (en el doble registre d’Odette i Odile, el cigne blanc i el cigne negre) va entusiasmar amb el seu ball clàssic que ens va arribar amb molta tècnica, capacitat i rigor, tant en les escenes més líriques, pures i emotives com en les que no ho eren tant. La ballarina, juntament amb el seu “partner” Sigfried , van despuntar en el gran pas a dos, on varen veure moviments de dansa gairebé impossibles com el de girar sobre un peu un munt de vegades (ella) a un ritme frenètic i trepidant.
Elena, amb la seva execució, es va endur elogis i va compensar sobradament altres parts del ballet que van ser més discretes. Ens referim als moviments més corals, com la dansa dels petits cignes, on es va percebre que faltava una certa uniformitat en aconseguir la composició estètica desitjada. Però, quan passa això, sempre hi ha l’alternativa de refugiar-nos una mica més en la música de Txaikovski que va envaint l’escenari i la sala, i que crea una atmosfera d’una bellesa subtil i extraordinària.
