Si hagués de deixar una empremta efímera en la paret, no seria una “V de Vendetta” (com el film), sinó una “tx” de “txarnega”. És la seva reapropiació d’un terme insultant que Brigitte Vasallo (Barcelona, 1973) ha capgirat i reivindicat en els darrers anys. Però no ha estat gratuït, ja que cada polèmica rebia un tsunami d’insults a xarxes socials. Vasallo presenta divendres a la llibreria Synusia “Anotaciós pra unha Queixa. [Qùe volen aquesta gent?]”, presentació escènica del llibre “Tríptic del silenci: la condició txarnega”. Aquesta és un dels vessants del que Vasallo anomena “Trilogia de Naxos“, com a metodologia de recerca i proposta pràctica.
Et sents una mica hereva del Paco Candeal en el segle XXI, en tant que figura que poses les migracions i el sentiment de pertinença en el centre del debat? No! (Riu) No ho soc. En el subjecte té infinites veus. En la veu subalterna, ha d’haver-hi un representant. És a dir: la xarnegor és un tema, que està tancat i clausurat perquè el Paco Candel va escriure un llibre. Però, hi ha molts temes a abordar! Jo soc d’una altra generació d’edat. Soc de diàspora, no de migració. Soc dona, soc lesbiana. No té res a veure. I estic convençuda que en la memòria xarnega no només hi ha espai pel Paco i per mi. Hi ha espai per molta gent! Un subjecte múltiple!
De fet, amb films com “Chavalas” i la literatura perifèrica de Kiko Amat, Pérez Andújar, Anna Pacheco… Podem dir que hi ha un boom? Percebo que hi ha una generació de gent que necessitem parlar sobre cuina ha estat la nostra experiència vital. I no és “mainstream”, no és el corrent l’hegemònic. No és la que s’explica als grans mitjans de comunicació ni als museus. Però en tenim ganes. A mi se m’ha preguntat molt: Per què ara? Doncs perquè jo abans era netejadora i no m’escoltàveu. Perquè ma mare era analfabeta i no podia escriure als diaris. Per què ara? Pel fet que és ara, quan hem arribat a un lloc de paraula pública.
“Que es critiqui que parlem de la memòria dels xarnegos és molt significatiu”
Al llibre que presentes “Tríptic del silenci: La condició txarnega”, Ariadna diu: “Deixaràs d’anar a assemblees. Veuràs el teu nom saltant de boca en boca”. Te’n penedeixes de la teva exposició pública, per la qual vas rebre immensitat de comentaris haters a les xarxes socials? Penedir-me no. Però segueixo amb dolor de tot el que va passar. Amb un dol, respecte a la meva pertinença a la comunitat. Allò és un punt d’inflexió. Jo sempre m’havia entès com a catalana (amb una història diferent, però catalana). Durant aquests anys el que he fet és investigar, per no continuar amb el soroll. El soroll de Twitter no m’interessa. El debat de ping-pong. No… M’interessa l’anàlisi. He aprofitat el temps per recuperar-me i per tornar amb les respostes (no del que s’ha de fer, sinó d’anàlisi). Perquè en aquell moment em semblava bàsic parlar de la xarnegor. No sabia que me n’anés a generar tants de problemes (en assenyalar coses).
Vas idear el Festival de Cultura Txarnega. Des d’una part de l’independentsime, la principal crítica que es va fer és què el despreci als “xarnegos” (o el terme com insul) ja no existeix a Catalunya. I que és recórrer a una idea del passat, que el catalanisme tampoc accepta avui en dia. Que no puguem parlar de la nostra història ja és significatiu. Llavors: fer la història de la nostra genealogia no apunta directament a què hagi res superat. La memòria històrica no va d’això. De sobte hi va haver un pànic a que assenyalem a no sé qui, i jo de moment no he assenyalat ningú. Amb aquest pànic, hauríem de reflexionar: de qui va fer la crítica, d’on va sortir tanta por? Quin és el fantasma que s’està removent allà? Les crítiques (i la gent ni tan sols va venir al festival) apunten a altres coses: a pensar qui té dret al discurs i qui no. Qui té dret als altres si té dret a parlar o no. A la memòria.
Al llibre, un personatge diu: “No tens pas un enemic, algú que ens robi, amb moltes banderes…”. També una atra: “Els milhomes d’esquerres. Les marxistes de bona família enamorades de les lluites populars”. Independentisme i gauche divine. Les diàspores no s’estudien des del lloc d’arribada, sinó des del lloc d’origen. La diàspora és bàsicament una dispersió. Hi va haver una dispersió de la gent camperola (el desmantellament d’un camp precapitalista). Sis milions de persones que, a partir del 1953, són expulsades del camp. I no només per anar a Catalunya, també a Alemanya. Però és una expulsió. La gent no va migrar com si fos un passeig. La gent va marxar perquè van empobrir les seves condicions de vida al camp. És un fet polític. I aquesta memòria (que és enorme, que impica 6 milions de persones) no s’ha fet. I no s’ha fet probablement per interessos convergents (que convergeixen, no pas de Convergència Democràtica). Tenim un règim de silenci, que és heretat d’una dictadura. I llavors ara et trobes silenciadors de moltes bandes. I molt sorprenents. De sobte, gent molt variada diu: “d’això no es pot parlar”. És com un automatisme, que cal desmuntar.
El teu llibre està escrit en tres llengües diferents: català, castellà i gallec. Ens ve al cap “Consum preferent” i el corrent què, avui en dia, propugna la barreja idiomàtica en alguns espais literaris i assagístics. En el meu cas, el llibre ho demanava. Hi havia una problemàtica en posar-me a traduir els personatges relas que parlen a la narració, perquè em sembla una traïció. No es pot unificar la llengua (com si la diàspora tingués una llengua comuna). La versió original era en català i quan el vaig traduir no funcionava, perquè el que li vull explicar a cadascuna de les tres comunitats lingüístiques (del català, del gallec i del castellà) és diferent. I m’ha portat a fer versions diferents.
Les tres són llengues maternes teves? No en tinc cap. Cap d’elles ho és. Volia sortir d’aquesta ficció i ser conseqüent. Ha estat un intent de deixar de mentir. De deixar de pretendre fer veure que soc una cosa que no soc.
“Ho dic ara, ja que abans era netejadora i no m’escoltàveu. Ni a la meva mare, que era analfabeta”
A nivell estilístic, en alguns moments fas desaparéixer les majúscules, de forma explícita. També es reprodueixen castellanismes, amb la grafia tal com sona (“cuidadu”). És una forma de reivindicar que el llenguatge és plural o que no cal ajustar-se a les normes preestablertes? És una decisió conscient i elaborada. I és que una de les coses més complicades. Aquest llibre ve d’una obra de teatre, però no és una transcripció. Si no que s’emparaula, es poetitza, la dimensió de la oralitat. Les majúscules, la puntuació, com es reparteix el text… He mantingut els castellanismes, si així me’ls han explicat en els relats. I deixat les llengües barrejades, si així era. No volia fer una ficció en el que els personatges parlin com si fossin Pompeu Fabra. Això és recollir la llengua viva.
Ara que parles de la tradició oral (a la que li diuen “analfabetisme”). Encara mirem amb superioritat moral als “pueblerinos”? Totalment. Ho demostra el fet que la cultura lletrada és superior a qualsevol altre. O que la falta de cultura lletra és falta de cultura en general. Els migrants que van abandonar el camp per trobar feina a la ciutat es van resemantitzar. I la cultura que portaven va passar a ser una falta de cultura. De la tradició oral a analfabeta. I la gent que venim d’aquí ho hem anat assumint i interioritzant. Per això, jo faig una recerca d’una literatura per a no lectores.
Per cert, en les entrevistes que has fet per generar els relats, has percebut que les dones se senten menystingudes o sense veu? No crec que s’hi sentin sense veu en termes absoluts. Però sí que és cert que no han trobat el seu espai. O no han pensat que fos important. La majoria d’entrevistades comencen dient: Jo no tinc cap història a explicar. Jo li he fet les preguntes que m’estava fent a mi mateix.
