Esther López (Palma, 1986) torna avui a Terrassa. I no pot evitar rememorar les cerveses al bar Zurito, en sortir de classe. I la sensació de ser adulta. “Però era una petarda!”, diu rient.
Per què Aristòfanes? Heu marxat 2.500 anys enrere, per tenir claus interpretatives? L’Albert Pasqual, el nostre figurinista, va portar el llibre i va dir: “Llegiu-lo i veure com és de vigent”. I és una obra que vam estrenar l’any 2018, arran del creixement increïble del populisme. I una obra que es va escriure amb el naixement de la democràcia, ja avisava que la “demos” no funcionava.
És molt vigent, però l’acceleració dels nostres dies potser fa que alguns elements quedin caducats? A un moment de l’obra es diu “Jo només veig ocells”. Però Albert Rivera ha passat a la història. Clar, Aristòfanes no parla dels mateixos Deus que nosaltres. Si ell baixa prometeu, nosaltres baixem el capitalisme, els poders fàctics -judicial i militar-, la burocràcia de l’Administració… Hi ha una miqueta de cada polític. Al principi dèiem: “Que fort, sembla Albert Rivera. I al d’uns anys, sense tocar res, dèiem: “Uauu, sembla Isabel Díaz Ayuso”. És la forma en la qual es rep.
Parlant de la recepció, jo vaig anar amb els meus tiets, i no els va entusiasmar. En canvi, a mi sí. Hi ha una percepció diferent, depenent de l’edat? Amb “Els Ocells”, l’edat de la platea ha baixat molt. Quan vam fer temporada al teatre Poliorama, la mitjana va baixar deu anys. I és interessant per compartir-ho intergeneracionalment. Cada franja d’edat riu més d’unes bromes que d’altres. Ja sigui si ets un “millennial” que no arriba a la feina, o que tens un fill que ho és, et toca de prop.
I la recepció és diferent quan la feu en castellà, per Espanya? Home, allà no saben ni qui ets. I de vegades, el silenci que es feia a les funcions. Recordo un bolo a Palència. Podies tallar el silenci i la incomoditat i posar-te-la dins un tàper i sopar-te-la a la nit. Però la gent també fa la lectura que vol. N’hi havia qui llegia que ens estàvem rient del procés independentista. O de Podemos (si li demanes a algú a Vox).
Heu relacionat la nova obra “Les congrés ne marche pas” amb Marc Fisher i el seu assaig “Realisme capitalista”… Va ser l’actor Xavi Francès, que s’estava llegint un llibre de l’historiador Josep Fontana. Parlava de la caiguda de les monarquies europees, en aquell congrés de Viena, l’any 1814. I veiem similituds amb el capitalisme avui dia, tot i que no ens ho acabem de creure. I volíem fer un espectacle encoratjador, que ens dones energia. Podem enderrocar-ho i és el que hem de fer. Un missatge esperançador. D’aquí el Marc Fisher, amb la seca crítica al “There is no alternative” (TINA). El capitalisme es nodreix de fer-nos creure que no hi ha futur. Que tot és horrorós. Està en les nostres mans imaginar mons millors.
Més utopies i menys distopies! Sí! Com el llibre “Utopia no és una isla”, que hauria de ser obligatòria a l’escola.
Potser què siguin aquestes lectures compartides, que fa que tingueu una afició tan entusiasta? Pràcticament, podríem fer un “La Calòrica Fan Club”! És cert que sentim una connexió, la sensació de hooligans, és preciós. Té a veure amb que tractem temes que ens travessen a tots. I potser que ho fem amb l’humor (que són mecanismes que no són alliçonadors). També perquè nosaltres de sèrie ens relacionem així. Les nostres reunions d’anar a fer una cervesa és comentar les notícies. Diuen que és la “marca Calòrica”, tot i que no tenim ni idea en què consisteix.
Això de la marca Calòrica, algunes fotos a la festa de la revista Time Out… Fa por que els espectadors i els periodistes culturals us estem gentrificant o fetitzant… Si. El fet que s’esgotessin les entrades bans d’estrenar la temporada és estrany. Què és: un boom, una moda? Tenim sensació de por. L’agafem amb pinces. No sé què contestar. També és cert que ens encanta, perquè veus que la gent t’estima. I ens ho prenem amb molta responsabilitat. En tot cas, fa tretze anys que hi som. No és que estigui arribant molt d’hora! Però hem decidit anar a poc a poc aquests anys. D’una forma anticapitalista. Ens feia por cremar totes les cartes en un primer moment –tot i que sigui lícit–.
Tu vas protagonitzar una sèrie molt exitosa a la televisió illenca IB3. “Mai neva a Ciutat” no estira de la nostàlgia retro –tan de moda ara–, sinó de referents i trinxeres millennials actuals. Va ser la forma de connectar amb una generació jove que havia de marxar a fora a fer coses i després tornava. És un “temàs”. Primer voles i després dius: torno, no torno? O se t’imposi tornar, perquè no tens diners.
La cultura mallorquina s’està donant a conèixer al Principat, més enllà de Tomeu Penya i les ensaïmades? Joan Yago, Carles Rebassa, Toni Gomila, Laura Gost, Llucia Ramis… Buah! espero que sí! Està molt bé en Tomeu Penya i na Maria del Mar Bonet, però són una altra generació. Jo mateixa soc d’Antònia Font, però és que hi ha una nova fornada musical, una eclosió, a les Illes. És molt bèstia.
I perquè dius que és especial, per tu, tornar a Terrassa? Vaig estudiar a l’Institut del Teatre. I m’hi vaig estar 6 anys, vivint! M’encantava. Terrassa va ser el meu moment de llibertat. Em pensava que era capça de fer-ho tot. Vivia al costat de Vallparadís, i el Pícnic Jazz era el meu màxim moment de felicitat. La Fira Modernista també era increïble. Sortir de l’institut i anar al bar Zurito i sentir-me adulta, tot i que era una “petarda”!
