Actuen a una sala també coneguda pel seu nom antic nom de Faktoria. Hi encaixa perfectament en un concert que té molt dels anys noranta. Parlem amb Toni Maqueda, Kako Maqueda, Pako Álvarez i Tanis Torres. Hem unificat les quatre veus en un únic relat.
Enguany heu fet gira a l’Amèrica Llatina i a Colòmbia, per exemple, us han tractat com estrelles del rock! D’on neix aquest èxit, a un lloc tan llunyà? Allà el punk en castellà té més tirada. Per grups com la Polla Records, Escorbuto. A Colòmbia, les cançons se les sabien tothom, als concerts. Vam deixar de cantar el tema de “Don Juan” i el públic se la sabia! A Medellín van posar una pantalla de vídeo gegant per a un miler de persones que es van quedar fora. A Bogotà ens vam venir a buscar uns “segurates” a l’hotel, parant els carrers perquè creuéssim… Una vergonya que no vegis! Potser altres grups estan més acostumats. És un altre món. A Mèxic ens vam fer 700 fotos i potser estic fent curt. Si anàvem a un mercat alternatiu i ens reconeixen, ja l’havíem cagat: vam anar al Chopo i en trenta minuts només havíem recorregut tres parades. I a Colòmbia, hi ha un grup de tribut a Ostia Puta i als bascos de RIP, que es diu Riputa. I van venir a veure’ns al concert.
Us han confós mai com a membres del Rock Radical Basc? No. Saben que som catalans! Això és com quan estaven les bandes angleses de rock. I aquí no el vam viure, però quan anys més tard venien aquí a tocar, doncs hi anaves. Doncs allà igual: l’escena punk està emergent, ara. I busquen referents anteriors, com els de l’Estat. Ah! I vam sortir a l’edició colombiana de la revista “Rolling Stone”.
I a Terrassa? Sempre ha estat més complicat, més dura (malgrat que siguem nascuts aquí). Fins i tot ho és més que Barcelona, on vam arrencar la gira. Mou gent, eh? Però abans, a sales com Faktoria, era una altra cosa. I ara, a la Rasa, costa que hi vagi gent. I encara més del nostre estil musical, el punk.
Els components d’Ostia Puta, a la plaça del Progrés / ALBERTO TALLÓN
L’escena del punk i el rock és morta? Quan ens vam ajuntar a principis d’any, pensàvem que vindria poca gent. Però ens hem sorprès que també ha vingut gent jove, xavals de 18 i 20 anys. De fet, ens han vingut a veure perquè els seus pares posaven els nostres discos a casa o al cotxe. Així que no és l’escena d’abans, però no està morta. Segueix havent -hi gent, encara que menys que abans.
Quina escena existeix? Molt trista! (Riuen). Reggaeton.
I el rock, que sempre ha estat més “mainstream”? També està de capa caiguda. Perquè Terrassa sempre ha estat una ciutat emblemàtica, tant de bandes de jazz, com de rock i de heavy. Però no té una afluència de públic, com poden tenir altres ciutats.
Es nota el fet que sigueu terrassencs? Doncs a nosaltres, com a Código Neurótico, sempre ens han encasellat en un punk propi del Vallès, diferenciat del Rock Radical Basc. El punk del Vallès té més cors, cuida més la veu. I els bascos cuiden més el missatge, que no pas la qualitat dels cors. Aquí les lletres parlaven de política, però també d’altres coses.
Encara manteniu relació amb coetanis com Código Neurótico? Sí! És clar que ara falta Jorge -cant i baixista-, que va morir fa un any. Però som amics. Hem tocat junts molts cops. I amb Inem Killers també.
Hi haurà col·laboracions amb ells, al concert? Doncs al principi, aquest bolo sí que anava a ser el darrer concert de la gira. Però al final hem allargat concerts el 2024 i tenim, bolos a Madrid, Tarragona, el viatge a Xile… Així que les col·laboracions les deixem pel concert de tancament de gira, per la fi de festa, que serà el 2024. Segur. Allà hi col·laborarà la gent que ha passat per Ostia Puta.
Els components d’Ostia Puta, a la plaça del Progrés / ALBERTO TALLÓN
Per què vau decidir ajuntar-vos aquest 2023 Hi ha algun simbolisme amagat? Realment ha estat perquè ens van oferir participar de la marató de concerts de la “Moguda Rock 80s”. Ens ha vingut sense pensar, com arriben les coses bones. Tota manera, des que va morir Antonichi en la pandèmia, sempre havia quedat en l’aire la idea de fer alguna moguda, algun homenatge a Antonichi. Li dediquem tots els concerts. De fet, tota la gira. És que quan va morir, no ens vam poder ni acomiadar (igual que els hi va passar a moltes famílies, en pandèmia). Era una assignatura pendent.
I ha acabat en tota una gira! Doncs sí que és cert que ens havíem ajuntat per fer dos bolos. Però la cosa s’ha disparat. Hem fet 40.000 quilòmetres en viatges! I clar, ara tothom s’ha assabentat que estem en actiu i ens truquen per l’any vinent, ja que sovint es programa amb un any d’antelació.
Com era l’escena musical dels noranta? Era una altra cosa. Hi havia molta més vida. Era més divertit. Hi havia 8 o 10 bars de Terrassa on podies fer concerts tranquil·lament: Scorpions, l’Infierno. I érem més joves. I a finals dels vuitanta hi havia moltes ganes de fer coses, ni millor ni pitjor. Es muntava un concert d’una setmana per altre i es feia el cartell amb retolador.
Aquell passat era millor? O era diferent? Diferent! Érem més joves. Qualsevol temps passat va ser millor? No. Però hi ha molts grups de “cover”, de “remember”… Per la nostàlgia de reviure la seva joventut. No pas per la qualitat.
Vosaltres encara sou quatre dels membres originals de la banda, sense oxigen artificial… Sí! I no tothom ho pot dir. Ara s’ajunten molts grups dels vuitanta i noranta i només hi ha un o dos components antics. Es busquen un baterista de 25 anys i llestos. Però nosaltres, no.
