(Per Ander Zurimendi i Guillem Plans)
S’obre el teló i es veu Lildami, l’home amb el penis més gros del món i un policia municipal de Sabadell. S’abaixa el teló. Com es diu la sèrie documental que estrenarà HBO Max en català?
El documentalista Fèlix Colomer estrena el 24 de novembre “Les vides del Fèlix”, el seu projecte més personal, una autobiografia a cavall de la comèdia i la sensibilitat en què ell mateix s’identifica com a friqui.
De fet, Colomer és des d’aquest setembre el nou director del Màster en documentals de l’ESCAC. Fins ara exercia com a tutor de la vintena d’alumnes què, anualment, acostumen a cursar el màster. Però des del curs que arrenca el gener de 2024 que el comandarà en solitari. Colomer explica que el seu objectiu és imprimir-hi un segell personal.
Ja coneixes la casa. No ets un paracaigudista a l’escola de cinema! Sí, he estat alumne de l’ESCAC. Així que ja sé com funciona el dia a dia i què pot millorar. L’ESCAC és l’hòstia i m’hi ha donat tot, però crec que l’error més gran és que es fan coses molt potents, de primer nivell… Però no s’ensenyen prou.
Significa això que no hi ha relació amb la indústria? Doncs és el gran repte. Acostar els alumnes al sector professional. Hi ha d’haver més connexió amb la indústria audiovisual.
Com es concreta? Tirant de contactes, per dir-ho d’alguna manera? Doncs hem aconseguit que gent d’HBO i Movistar+ vinguin a veure els millors projectes finals. I espero que també puguin venir de TVE, de productores llatinoamericanes… Fins ara, un jurat seleccionava els quatre millors documentals i es quedava una mica en aquell punt. Ara volem que tingui més recorreguts. Acompanyar-los fins que passin coses. Que els mostrin a gent de les plataformes… I que els professionals i s’enamorin dels seus projectes i fins i tot els hi comprin.
Quina relació mantindreu amb els festivals? Ens volem unir amb el Docs Barcelona –que probablement és el festival de documentals més important de l’Estat–, perquè seleccionin un projecte perquè en formi part.
I pel que fa al professorat? Avui mateix (per ahir) he fitxat Alba Sotorra i Elías León, per tal que vinguin a impartir classe magistral al màster. Són noms molt famosos amb documentals potentíssims. De fet, a classe sempre els poso com a exemples, jo he après molt d’ells.
Alguna sorpresa més? Doncs una més. Durant el curs, ens n’anirem a una casa rural de muntanya, per conviure-hi durant una setmana. En grups de quatre alumnes, hauran de fer un documental amb qualsevol història o material que troben allà: els escaladors que hi van els caps de setmana, l’avi pagès, els propietaris de la casa rural… El que trobin!
Has manifestat que un dels teus objectius és augmentar la presència d’alumnes catalans i espanyols. El 70% són de països llatinoamericans. Que aquí no interessa, el documental? A l’Amèrica Llatina ho fan molt bé i donen beques per venir a estudiar. Aquí, en canvi, es fa malament. No s’hi posen. I és un tema que ja hem parlat amb l’ICEC.
Ara seràs el “profe” que també està en actiu, en comptes d’explicar historietes de fa anys… Però alhora, podran veure la teva obra! Estar en actiu crec que això és una cosa que valoren, que no siguin “ex” del sector. I que la teva obra sigui pública… Doncs crec que és positiu. De fet, ja els vaig ensenyar el primer capítol de “Les vides de Fèlix”, per fer una pràctica a classe de documental autobiogràfic. Per mostrar-nos mútuament els somnis, les merdes… I així explorar totes les possibilitats. Un documental també pot ser un “true-crime”, un musical…
O documentar un moment històric de la humanitat, com l’esclat de la covid: el teu “Vitals”. També els poso el documental com a exemple: vam fer una sèrie per a HBO entre quatre col·legues!
I com ho vàreu aconseguir? En part, perquè en un documental, amb pocs diners pots anar tirant. En canvi, en una ficció és impossible. Necessites un milió d’euros!
A diferència de “Vitals” i els altres documentals, en aquest exposes la teva intimitat. T’angoixa, que la gent et vegi? Hi ha un risc d’exposar-se. Els meus documentals fins ara eren drames de plorar: la pederàstia, les morts per la covid, les adopcions… I rebia un elogi absolut: “Quanta sensibilitat”. En canvi, “Les vides de Fèlix” és una anada d’olla. Surrealista, boja. I són les meves opinions. Així que si no t’agrada, és possible que no et cagui bé.
