Els cementiris tenen mala fama. Des de petits els associem a fantasmes i esperits. A zombis sobresortint d’una tomba. I aprenem que ens han de fer por.
Tanmateix, són un diamant en l’àmbit sociològic. “Ens permeten expressar la memòria i gaudir de l’art”, explica Mia P. Tolrà, guia de les periòdiques visites guiades al Cementiri, que organitza el Museu de Terrassa.
“A més, és com un negatiu fotogràfic de la ciutat”, afegeix. Efectivament, la història de Terrassa dels darrers 150 anys es pot explicar des del seu cementiri. Des dels corrents arquitectònics, els personatges cèlebres que hi estan enterrats, el tractament a altres creients d’altres religions… I també les ferides de la guerra. I és una radiografia de l’estructura de classes socials de cada segle.
Tot es remunta a principis de segle, quan els corrents higienistes demanaven que es traguessin de dins de les ciutats. Així es va passar de cementiri vell al nou.
“El fet que sigui de 1932 implica que ja no segueix les pautes modernistes, sinó que ja entra en el racionalisme”, explica Mia P. Tolrà. “El modernisme es caracteritza per la decoració ‘perquè sí’, mentre que el racionalisme matisa: ‘decoració, si cal’”.
Paret contra la qual es van afusellar alguns republicans / NEBRIDI ARÓZTEGUI
És des d’aquest prisma que cal entendre l’estètica artística del cementiri. S’hi troben escultures d’artistes del moment com Bach-Esteve, Enric Monjo, Josep Llimona, Miquel Ros, Josep Viladomat, Xavier Corberó…
També alguns panteons estan signats per artistes de la primera meitat del segle XX, entre els quals Melcior Viñals i Lluís Muncunill (en la seva època posterior al modernisme), Ignasi Escudé… I més endavant, Jan Baca.
La ubicació dels panteons dins el cementiri també reflecteix l’estructura de classes socials. I és que és com una ciutat, també en el plànol urbanístic i antropològic. Per començar, a l’entrada arrenca una Rambla (fins al temple multiconfessional), on es troben famílies de la petita burgesia. Més enfora estan els panteons de les veritables famílies industrials i fabricants (més amagades, disseminades). I en la perifèria de tot aquest centre, els nínxols, equivalents als barris verticals.
Panteó amb l’estètica del pintoresc castell de les Font / NEBRIDI ARÓZTEGUI
A banda de l’estructura de classes, també hi ha derivades de la Guerra Civil. I d’altres grans esdeveniments del segle XX com la riuada de 1962 (amb un monòlit inclòs).
I peculiaritats com el panteó de la família García Téllez, que replica l’estètica del pintoresc castell de les Fonts.
Perquè el cementiri no és un ens aïllat, sinó reflex de la societat en la qual viu.
Els panteons dels grans industrials
Les grans famílies industrials protagonitzen bona part de l’itinerari, ja que els seus mausoleus són els més espectaculars arquitectònicament. Com ara el de la família Alegre de Sagrera (de la qual ja es coneix a bastament la casa del carrer de la Font Vella).
Panteó de la família Alegre Sagrera / NEBRIDI ARÓZTEGUI
També hi ha d’altres cognoms cèlebres, com el panteó dels Torrella i els dels Vancells. O d’altres com els Blasi, Jover, Rosell, Salvans i Vallhonrat.
Revisitar-los és també retrobar-se amb la història industrial des de mitjan segle XIX.
En un altre bloc de petits panteons “adossats” (obra de l’artista Jan Baca, als anys setanta), es poden veure altres llinatges il·lustres de la ciutat com els Torredemer. I ja de forma contemporània, el panteó de la família Lao.
El mur on van afusellar republicans
El cementiri també té derivades de la Guerra Civil. Per una banda, encara es conserva un tros de l’antic mur, contra el qual van ser afusellats alguns republicans a finals de la Guerra Civil. Al seu davant hi ha la zona enjardinada on hi ha restes de combatents republicans. A més, una estàtua de Jan Baca i una placa reten homenatge.
Més sorprenentment, es conserven les tres estàtues que coronaven el Monument als caiguts (que era conegut popularment com “les setrilleres”), enretirat de la plaça del Doctor Robert l’any 1991. Però separats: per una banda, es troba “la María”, com es coneixia popularment a la dona. Està escapçada i li manca un braç, que va perdre durant el trasllat. Per una altra estan els dos soldats, amb una placa genèrica “a totes les víctimes de la guerra”.
Mosaic de Santiago Padrós / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Santiago Padrós
Mosaic. Es considera que Terrassa és el cementiri català amb més mosaics decoratius. Aquesta disciplina va tenir a Terrassa un gran artista com Santiago Padrós, que juntament amb els seus deixebles, explicaria el motiu d’aquesta profusió.
També es troben composicions de mosaics dins alguns petits panteons (com els projectats per l’arquitecte Jan Baca) i alguns nínxols.
Una de les múltiples “morenetes” / NEBRIDI ARÓZTEGUI
La Moreneta
Escultura. Són incomptables els tallers que han confeccionat figures de la Mare de Déu de Montserrat, al llarg del segle. De fet, és una iconografia molt present a tot el cementiri. Ara bé, es troba per igual a panteons de grans famílies com a nínxols perifèrics de famílies humils. Expliquen de manera molt gràfica l’estima per aquesta verge, tan estesa a Terrassa.
Ferran Bach-Esteve
Escultura. Tot i que l’art funerari és clàssic i sobri, grans artistes han deixat la seva empremta. Com ara la deposició de Viladomat, els relleus de Miquel Ros, les escultures d’Enric Monjo (qui a la vegada és l’autor de les escultures de l’altar del Sant Esperit), tant escultures com relleus de Ferran Bach-Esteve, Xavier Corberó (l’autor, precisament, de les escultures de gran dimensió del Vapor Ventalló).
Les restes del Suri i la Suri es troben al costat d’aquesta estàtua / NEBRIDI ARÓZTEGUI
“El suri” i “la suri”
Escultura. Dolors Duocastella va ser la model que va inspirar aquesta estàtua, de Ferran Bach-Esteve, que va ser presentada al saló de tardor del 1952. Avui dia, l’urna amb les seves cendres es troba enterrada al costat de la seva escultura (que en si mateixa simbolitza l’homenatge als republicans). Fa pocs mesos que les cendres del Suri reposen enterrades al costat de les de la seva dona.
Ignasi Escudé
Arquitectura. El mausoleu de la família Escudé és racionalista i sobri, com es considerava que era la seva obra. Escudé ha pres rellevància aquest 2023, ja que hi va haver veus criticant les obres del Passeig i defensant l’estat en què havia quedat després de les obres dels anys quaranta (obra d’Escudé). Curiosament, Escudé –racionalista i poc amic de la decoració- era gendre de Lluís Muncunill –arquitecte eminentment modernista–.
