La paradoxa que viurà avui Mercè Arànega (Buenos Aires, 1957) és que alertarà sobre l’auge del feixisme… davant un públic –s’intueix– conscienciosament “antifa”.
De vegades pensem que els “fatxes” són uns neonazis amb el cap pelat… Però n’hi ha de molt intel·ligents, com ho demostra el seu auge? Hi ha de tot, sí. Una cosa són les bases i altra els caps pensants. No són “tontos”. Ho estan fent molt bé. Hi ha un moment de la funció en què dic “una de les virtuts del feixisme és que sap esperar el seu moment”. Ells van fent la viu-viu, esperant que hi hagi el moment propici. Ningú diu que siguin “tontos”!
De fet, potser se’ls ha subestimat? Que des del món progressista se’ls miri des d’una superioritat cega? Doncs també hi ha un moment en el qual dic, en paraules de la dramatúrgia que va fer l’autora Michela Murgia : “Vols dir que es creuran que no som feixistes? Perquè el que hem de fer ara, fins que no ens tornem a visibilitzar com a feixistes, és fins i tot semblar demòcrates”. Perquè realment el feixisme està en democràcia i s’omplen la boca parlant de llibertat. “Algú es creu que no som feixistes?”. I tant que sí.
I què ha estat fent el món progressista? Molta gent vol pensar que el feixisme és un fenomen superat. Que és un error del passat, en el qual no tornarem a caure. Això és el que tota la progressia ha volgut pensar. Que després del nazisme, el feixisme havia quedat obsolet. I ens hem adonat que no. I amb el franquisme, el mateix. Desaparegut després de la Transició? Mentida, estaven allà esperant el moment propici. I ha sigut aquest. A Catalunya, a Espanya, a Europa.
L’any 1999 l’extrema dreta de Joerg Haider va entrar com a soci menor al govern d’Àustria. I en mig de l’escàndol internacional, la UE va proposar sancions contra Àustria. Avui seria impossible! Creus que la Unió Europea els ha normalitzat? La democràcia en principi ja és això. Expressar lliurement el que vols dir i el que vols fer. El que passa és que amaguen el que volen fer en el futur. Presenten un programa que sembla més suau. I després els programes són l’hòstia. El que no entenc és que tanta gent els voti. En tot cas, no soc politòloga, soc actriu. No tinc massa conversa per explicar el creixement del feixisme a Europa. No és la meva feina.
I quina és la teva funció com a actriu, i el de la pròpia obra? Per una banda, és denunciar-ho. Però per una altra, també és intentar que ens mirem a nosaltres mateixos. I que comprovem quant de comportament feixista hi pot haver en nosaltres mateixos. En petites coses que creiem que no ho són, però que sumades les unes a les altres, potser sí que ho són. I també adonar-nos de detalls que ens passen per alt.
És profund. Ho expresses amb riures o llàgrimes? Des de l’humor, des de la ironia. Com un “stand-up comedy”. Ens hem de riure de tot. I des d’aquest apropament al públic, vaig deixant caure algunes perles de l’alçada d’un campanar.
Mercè Arànega actua dissabte a les 20 hores / DAVID RUANO
Sembla una mica l’autoritarisme de les situacions quotidianes. Jo vull això i m’hi imposo. Podria ser el típic “mandón” o “mandona” de classe; podria ser l’amic que sempre obliga els altres a fer plans que no volen…? Aquests exemples també, però em refereixo més a comentaris com “Jo no tinc res contra els moros, però des que han vingut, l’escala fa olor de curry”. Bé, doncs ara fa trenta anys feia olor de rostit. Llavors no et molestava l’olor de greix? O el tema de l’escolarització. “Ai, és que a l’escola del meu fill ens toquen el 50% de nens immigrants. Així que l’empadrono en una altra escola on tots són d’aquí”. En fi, són petites coses que anem fent, potser sense adonar-nos-en. Però que obren una escletxa que pot arribar a ser molt gran. Hem de mirar dins de nosaltres per detectar si també les repetim o no.
Tots podem acabar sent fatxes? Forrest Gump deia: “És ‘tonto’ qui fa ‘tonteries’”. Doncs nosaltres podem dir: és feixista qui es comporta com a tal. Perquè el feixisme és un mètode, abans que ideologia. És un totalitarisme. I s’hi pot ser sent d’esquerres o de dretes. Pot venir de tot arreu. No importa la nacionalitat, la religió ni ser de dretes o d’esquerres. Tothom ho pot ser.
De fet, amb els resultats de les municipals de maig a les principals ciutats catalanes, per força has de conèixer algun votant d’ultradreta. És evident que algú els està votant. Jo no els conec. I si els conec, no m’ho diuen. Però és evident. No ens enganyem (malgrat que a les últimes eleccions generals hagi baixat).
Endinsant-te en l’arquitectura del seu pensament per fer aquesta obra, empatitzant… Podries ser amiga d’un fatxa? No ho sé, crec que no. Podria ser educada. Si és algú que no és coneguda, podria trobar-me-la a un dinar amb més gent i podria dinar… Però dubto que jo pogués ser amic d’una persona amb aquestes idees. Parlem de l’economia, la política, la llibertat… Fins i tor com a dona… No entenc que una dona pugui votar això! Ni un homosexual, ni una persona negra. Però és clar, “ancha es Castilla”
Com estàs vivint l’ascens de Javier Milei a l’Argentina, donades les teves relacions familiars i origen natal? La veritat és que no ho estic vivint gens. Fa molts dies que no parlo amb ells i estic bastant desconnectada. Però sembla bastant trist. No ho entenc.
Per qui no vingui a la funció… Recomanes el llibre en el qual està basat? El recomano molt! És un llibre curtet, amb una ploma molt fina, la de la Michela Murgia (que per cert ens va deixar just aquest estiu, amb tot just 51 anys).
