“El cos més bonic que s’ha trobat mai en aquest lloc” Josep Maria Miró
Direcció: Xavier Albertí, Interpretació: Pere Arquillué.
15-10-23. Teatre Principal
Què hi ha millor que començar una nova temporada de teatre a la ciutat amb un dels actors de Terrassa premiat i reconegut pel públic i la crítica? Doncs, la voluntat i la casualitat han fet que, aquesta vegada, fos possible i que es visqués una tarda vibrant com mai. L’actor Pere Arquillué va obrir el teló amb “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, una obra que ha rebut el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura (2022) i el Premi de la Crítica 2023 al Millor text i Millor actor principal, entre altres. I val a dir que aquests guardons i poder d’altres que arribaran estan plenament justificats. El text de Josep Maria Miró té una història que atrapa i l’actor terrassenc en fa una interpretació brillant.
Darrere d’aquest llarg títol de to poètic, s’amaga un relat inquietant, incòmode, desagradable, escabrós. El punt de partida és un succés: la troballa d’un cadàver d’un jove de 17 anys en un descampat de ferralla en un petit poble on gairebé no passa mai res. Qui era? Què ha passat? Quins eren els seus amics i enemics? L’actor Pere Arquillué es converteix en el narrador de la història i a la vegada es posa a la pell dels personatges que convivien en l’entorn del jove. Ell és la veu de la mare de l’Albert, el noi assassinat; la de la seva professora, la de l’home de la serralleria i la de l’amic i confident. Cadascú d’aquests personatges confessarà, obertament, què pensava d’aquest noi i en descriurà la relació que els unia. Una relació que, en alguns casos, guardava molts secrets i moltes paraules i actituds silenciades.
El text atrau pel seu contingut i forma; per la seva riquesa lingüística en descriure el no-lloc, els seus habitants, la situació que viuen i com la viuen. I l’actor, Pere Arquillué, sota la direcció de Xavier Albertí, el defensa amb l’expertesa de la seva professió i amb molta sensibilitat. L’actor ens relata els fets en aquest poble i ens va transportant, a poc a poc, cap a l’entorn més obscur del noi mort. Arquillué fa un treball coral interpretatiu d’una força extraordinària posant la veu dels personatges i matisant el gest i la mirada. La història narrada per l’actor d’aquest paisatge tancat de llums i ombres ens fa emocionar i commoure.
La suma de Miró, Albertí i Arquillué donen com a resultat un muntatge esplèndid que va a les arrels de l’art dramàtic on el text i actor són les peces imprescindibles. En aquest espectacle, tot el focus d’atenció està posat en l’actor. A penes hi ha escenografia. Arquillué, vestit de negre, solament s’acompanya d’un teló de fons que es desplega en color roig i d’un focus de llum en un lateral per reforçar l’expressió a la seva figura. Els elements són pocs, però suficients perquè aquí el què compta és el text i essencialment l’actor per explicar una ficció que bé podria ser realitat, una dura realitat.
El jurat del Premi Nacional de Literatura Dramàtica que va guardonar la peça el 2022 va destacar del text “El cos més bonic que s’ha trobat mai en aquest lloc” el seu alè poètic i el domini de les veus teatrals. I estem plenament d’acord.
