“Importado por Sfera Joven S.A. Hermosilla, 112. Madrid”, diu l’etiqueta. A una altra hi surt: “EU 82. US 12-18. Made in India”. Una més: “Keep away from fire. Madie in China”. O aquesta de Zara: “Kids. 3-4 years. 104 cm. Made in Turkey”.
Les etiquetes ens delaten. Són la nostra mala consciència. Potser no són detallats informes de traçabilitat d’un producte, però sí ens donen pistes del que hem comprat i portem a sobre.
Així es dedueix de la mostra “¡Qué me pongo!”, de María Isabel Uribe, artista colombiana i radicada a Mallorca que diumenge va visitar Terrassa per inaugurar l’exposició i donar continuïtat a les accions reflexives al voltant de la moda sostenible impulsades pel Museu Tèxtil. Centenars d’etiquetes componen, de fet, la peça principal de l’exposició. Etiquetes retallades de les seves peces de roba, que fan un collage simbòlic de la forma en què consumim la roba avui dia.
“Prenatal. 9, Rue de Grassi. Bordeaux. France. Distribuido en España por…”.
“55% cotton, 40% polyester, 5% viscosa. Gor Factory. Ctra Abonilla, km 8,8. Fortuna (Murcia) Spain”.
Un collage d’etiquetes i procedències que ens donen pistes sobre el cost mediambiental i les condicions laborals de les persones que han produït dites peces.
Algunes de les etiquetes que componen la peça / ALBERTO TALLÓN
Què i on compro?
I és que, a parer de l’artista, sempre hi ha un marge per a la reflexió de cada clienta. Què compro? On ho compro? De fet, María Isabel Uribe sosté que també hi pot haver peces fetes amb consciència social i sostenible.
Una de les reflexions que va llençar a la presentació de la mostra -diumenge-, gira al voltant del concepte d’abundància. “Investigo i plasmo la situació ambiental que ens relaciona amb el nostre present i ens incita a replantejar-nos la relació amb el nostre cos, l’entorn i com ens afecten les decisions que es prenen sobre aquest tema; utilitzo el cos com a recurs i suport creatiu d’economia de mitjans”, explicava diumenge. “Em plantejo la utilització del tèxtil com la de l’ús i l’abús on queda de manifest el límit entre el permès i l’absurd”.
Diferents peces de la mostra / ALBERTO TALLÓN
Artista multidisciplinar amb estudis d’Arquitectura, Belles Arts, Fotografia i Disseny, Uribe afegeix: “És com quan tens l’armari ple de roba, però et fa la sensació que no tens cap peça per posar-te”, va dir gràficament.
Societat de l’abundància
Una reflexió molt pertinent a la societat de l’abundància. Com més tenim, menys ens satisfà. També es percep al món audiovisual, ara que a moltes llars es té conte de diverses plataformes de “streaming”.
“El meu Netflix i el Disney +que em comparteix la meva mare”… “L’HBO del meu millor amic i Movistar+ de quan em vaig comprar la tele”… I ara que en comptes de 7 canals de televisió convencional, tinc 350 pel·lícules a l’abast, ja no sé què vull veure.
“¡Qué me pongo!” és un projecte elaborat en temps de pandèmia, que es podrà veure fins al 5 de novembre.
