Temps era temps que una jove Empar Ribera sortia al carrer a prendre la fresca i veia la seva veïna cosir. Llavors agafava la seva cadireta i li demanava que li ensenyés a fer labors. I així passaven les hores, mentre algú portava granissats casolans de llimona, cafè… I petaven la xerrada.
És una escena d’una quotidianitat deliciosa, però en perill d’extinció. I és que la tradició de prendre la fresca s’ha esvaït, amb les màquines d’aire condicionat que permeten tancar-se a casa. També el vincle amb el veïnatge, en una societat cada cop més líquida (qui viu dècades al mateix apartament?). I potser individualista.
“Però a mi em continua captivant fer treballs manuals”, explica l’artista Empar Ribera. I és per això què, ara que té molt de temps lliure, s’ha tornat a retrobar amb la seva antiga afició. I, d’alguna manera, amb un d’aquelles primers records d’estiu juntament amb la seva veïna.
Un dels teixits que s’hi mostraran / DT
El resultat es pot veure a la cafeteria Cal Felip (carrer Sant Pau), a partir del proper 28 d’agost. És la mostra amb la que enceten el curs 2023-2024 i que es pot veure fins l’11 d’octubre.
La mostra està composada per una dotzena d’obres teixides. “Sempre m’ha agradat fer treballs manuals, sobretot brodar i fer ganxet; del qual ara en diuen ‘croxet”, explica Ribera. Cosir, vestir… Totes les arts relacionades amb el fil i l’agulla.
Fa així una reivindicació del costum de sortir al carrer “Malgrat hagi passat molt de temps i s’hagi perdut el costum”, apunta. Tanmateix, és la seva primera mostra com a artista i reconeix que li causa cert respecte.
Actualment resident a Viladecavalls, Ribera és una terrassenca amb una llarga carrera laboral a Mútua de Terrassa. També havia estat un petit cicle a Cadaqués.
“Realitzar aquestes peces ha estat un plaer, és tot un procés molt estimulant: triar la peça, dibuixar-la, escollir la mida, la textura, els colors i veure com allò que imaginaves va prenent la forma desitjada o no, de vegades el resultat no és l’esperat i només s’ha de desfer i tornar a començar, tot és qüestió de paciència”, explica.
Un dels teixits que s’hi mostraran / DT
Manca de galeries
Aquesta mostra és una de la mitja dotzena que Esther Truyàs programa anualment a Cal Felip (juntament amb Enric Abad).
No és habitual que una cafeteria i restaurant ofereixi les seves parets com un llenç obert. L’origen prové de fa deu anys, quan Truyàs feia feina a una botiga de Belles Arts. “Allà vaig conèixer molta gent i tothom es queixava que era molt difícil trobar un lloc on exposar, si no coneixies ningú”, explica. “I que els llocs privats eren de pagament”, afegeix.
D’aquí que pensés en habilitar les parets de Can Felip (on compaginava la feina). De fet, el bar no se’n porta percentatge sobre el preu de l’obra, en cas de venda. “No és gens fàcil, la feina d’aquests artistes. I nosaltres muntem i desmuntem les exposicions amb molt d’amor”, remata.
No és habitual treballar amb tanta antel·lació com Cal Felip, que ja té tamncada la programació d’artistes fins l’any 2033. “No sé com estarem nosaltres, ni el bar”, riu Truyàs. Però la previssió hi és.
