Sentim els humans una necessitat humana de passar a la posteritat? Quin és el preu de la popularitat? Per què ens exposem tant a les xarxes socials. En parlem amb Emma Arquillué (Matadepera, 1995).
La vostra obra està protagonitzada per Heròstrat, tota una declaració d’intencions d’entrellaçar els clàssics grecs amb el món contemporani? L’autor, Pablo Macho Otero, va conèixer l’any 2017 la figura d’Heròstrat. Era un pastor grec, de l’any 356 Abans de Crist. I el que va fer és cremar el temple d’Artemisa d’Efes, considerat una de les set meravelles del món antic. I aquella nit, quan el detenen i el torturen perquè parli, ell mateix ho explica tot immediatament. Volia que el seu nom passés a la història.
D’aquí la paràbola de les xarxes socials i la connexió amb el 2023? És super interessant. És un tema que ens passa a tots. Busquem tenir “follows”, “likes”, ser “trending topic”… Sempre volem despuntar en la nostra feina, ser creatius, originals… Fins i tot despuntar per damunt dels altres. I deixar la nostra petjada moderna. Abans tothom estava a casa més tranquils. Ara estem molt connectats, però ens sentim molt sols.
Mmm… També tenim personatges com l’assassí de John Lennon, l’any 1980, i encara no existia internet. Sí! És la mateixa idea de voler fer alguna cosa que pugui transcendir. Quan estàvem creant l’obra, vam estar pensant en altres figures que buscaven la popularitat. I Lennon va sortir-hi, és clar.
O sigui, que es repeteix llarg de la història… És cíclic. Intrínsec. Va més enllà del nostre ser individual. Està clar que volem ser recordats, un cop morts.
“Un cop mort”. Et refereixes a la idea de cristiana del més enllà, també? El propi autor i actor, Pablo Macho, diu cap al final de l’obra alguna cosa així com “Vull ser etern, immortal”. Apel·la a certa divinitat. Però després diu: “Jo no hi crec, perquè soc ateu”. Amb ell no li deixa empremta, des de la religiositat. Però ho diu des del respecte. Tota manera, és una pinzellada, perquè si hi entréssim, seria tota una altra obra.
A tu mateixa i als membres de la companyia -de forma personal- també us passa aquesta exposició (o dependència) excessiva de les xarxes socials? Completament! D’aquí ve l’autoanàlisi. Perquè a l’obra no diem “Mireu-vos”. És mirem-nos. Al final de la dramatúrgia, Pablo també reconeix que vol ser recordat, per aquesta obra teatral.
Arquillué, a l’adaptació de “Romeu i Julieta” de 2022 / DT
Oh, com si fos meta-teatre! Això ens fa pensar, per exemple: si ara vaig a veure l’obra i quan estem aplaudint, faig unes fotos per pujar-les a Instagram i fer veure que jo estava allà i que soc un paio interessant, perquè vaig al teatre a “Barna”… Uff… Com a reflexió, em genera unes ressonàncies totals. Imagina’t: Entro a Instagram i veig tot el meu “time-line” ple d’”storys” del Pablo saludant, al final de l’obra. Però vaja: Nosaltres no volem anar donant lliçons a la gent, sobre que han de llançar el mòbil a la brossa. És més aviat “Siguem-ne conscients”. Està clar que el paral·lelisme tothom el veu. Per no per això incitem a deixar el mòbil, sinó a prendre consciència de com actuem.
Per cert, l’obra es recita en vers. Sí, Pablo escriu molt bé poesia. Però encara no l’havia portat al teatre. L’obra parla de la memòria. De voler ser recordat. De la memòria col·lectiva. I justament el vers és un format estilístic que ajuda a memoritzar els textos. Així que fer-la en vers li encaixava molt bé, a “A fuego”.
Al 2022 vas fer una versió de “Romeo i Julieta”. Sembla que adaptar els clàssics a la societat hiper-accelerada d’avui encara molt… Perquè les coses universals ens connecten rapidíssimament. David Selvas, el director, va decidir fer una adaptació molt contemporània. Així que introdueixen balls de TikTok, música d’avui en dia… Però tot i així, és molt fidel al text original. I quan venien grups escolars, era al·lucinant! Perquè els adolescents ho vivien com si fossin a un camp de futbol, cridant com bojos, reaccionant espontàniament… Era com abans, que tenies la platea del teatre menjant, rient… D’alguna manera, vam reconnectar amb l’època victoriana.
Com a actriu… Què tal estat el fet de passar-se a la direcció? Aquest ha estat el primer cop que dirigeixo i, realment, he estat molt a gust. Ara bé, crec que el meu lloc natural és actuar. O sigui, no sé que et diria d’aquí 10 anys, es clar. Però ara per ara, em veig més aviat en la interpretació, on em sento més a gust. Dit això: Dirigir és gros! Veus les coses de manera diferent. Fas molta feina d’empatia amb tothom, ja que tens una mica el paper de director d’orquestra. I també és molt important veure com cada decisió que prens com a directora, farà canviar l’espectacle.
Per cert, et vas sentir reflectida amb “Bojos per Molière” (de TV3), que justament va ser rodada a la seu terrassenca de l’Institut del Teatre. Diria que “Bojos per Molière” està més aviat situada als 90. A més, he de dir que no l’he vist tota. Jo vaig entrar a l’Institut del teatre l’any 2015, cosa que em fa diferenciar de la sèrie en una o dues generacions. Així que m’ha costat empatitzar-hi.
Tu quin record hi tens? Doncs com el millor de la meva vida. Va ser idíl·lic! El primer any que estàs tot sol a Terrassa. Fèiem i desfèiem! Et sents el rei del mambo. Després passes a Barcelona i t’ajuntes amb els de direcció, de dansa, de les altres disciplines… I et fa la sensació que et va gros. Però el primer any tot floreix, coneixes gent que et quedarà per sempre… Així ho trasllada el director i així ho vaig viure jo també.
