És probable que el lector tingui al cap l’escultura d’un tors nu, en bronze, que es pot veure a la Rambla (a l’altura davant el Pull Bear). Es tracta de “Prét-à-porter”, de l’artista Miquel Puente, la qual va ser instal·lada el maig de 1994 i des de llavors allà hi ha estat.
De fet, es va instal·lar en el marc de Primavera Eròtica, un festival per reivindicar l’erotisme des de diverses disciplines artístiques.
El que probablement el lector no té al cap és que aquesta escultura masculina va tenir un equivalent femení. Es tracta de l’obra “Maria Eva”, que va ser instal·lada alhora a la plaça Didó.
Tanmateix, ningú no s’imagina la plaça Didó amb aquesta escultura, perquè hi va durar poc. La regidoria de Cultura la va haver de “rescatar-la”, davant els continus atacs de vandalisme que patia. I avui, espera millors dies a un magatzem del fons permanent del Museu de Terrassa.
Allò que falla en tota aquesta història és: per quins set sous una encara hi és i l’altre no? I és que si no contextualitzem uns fets, sinó hi orientem una mirada encuriosida, podríem pensar que és la normalitat.
evertir aquest desconeixement és l’objectiu de l’itinerari guiat “Dissidències”, aquest diumenge recorrerà els principals museus de la ciutat per fer una relectura de l’art en clau LGTBIQ+.
“Cadascuna de les dues escultures representa un ideal de cos molt diferent”, explica Imma Vilches, cap de Terrassa Arts Visuals de la regidoria de Cultura. “El tors masculí és un cos musculat, que la norma considera com la perfecció. En canvi, l’escultura femenina ens presenta una dona de mitjana edat, despullada, més aviat grassa, tocant-se la cama amb naturalitat… O sigui, una dona real”, defineix Vilches.
L’escultura del torn masculí / NEBRIDI ARÓZTEGUI
“Les escultures eren una crítica ferotge a la cosificació, al fet que els cossos hagin de formar part d’una xarxa comercial”, afegeix.
I si algú dubtava del missatge –en aquell llunyà 1994– i pensava que era exagerat, els successos posteriors van ser una poètica, lamentable, involuntària i performativa resposta. I és que, mentre l’escultura del cos “catxes” hi va anar passant els dies (fins avui), la del cos “grassonet” va patir atacs vandàlics. Fet pel qual l’Ajuntament va acabar rescatant-la, per tal de preservar-ne la seva conservació. Ara bé, la lliçó era clara: l’espai públic pels cossos perfectes, mentre hem d’amagar els imperfectes.
Gemma Ramos, actual directora del Museu de Terrassa, reflexionava en el número 47 de la revista Merlet (de divulgació del Museu de Terrassa): “L’escultura representa una figura femenina nua d’una bellesa gens idealitzada, és una dona comú, de mitjana edat, realitzant un gest íntim amb poc glamur. Es tracta d’un acte d’higiene un tant escatològic, on la figura, inclinada cap endavant, s’està traient un gra de la cama”.
Vestits de seda al Museu Tèxtil
L’escultura no està exposada de cara al públic avui en dia. De fet, resta emmagatzemada a l’anomenat pis Fontanals, a les golfes de la Casa Alegre de Sagrera. La ruta de diumenge (amb el punt de trobada al Museu Tèxtil, a les 9.50 hores) és una ocasió perfecta per descobrir-la.
I és que l’itinerari té molta exploració. “Més que fer una mostra només de fet LGTBIQ+, o només de dones, proposem una lectura diferent sobre l’estat actual dels museus”, explica Imma Vilches.
Per exemple, la ruta arrencarà del Museu Tèxtil, on s’observarà el canvi estètic en la indumentària dels homes entre el segle XVIII i XIX. “Abans els homes també portaven vestits de seda i teixits bons, molt decorats, ornamentats. I era ben vist socialment. Després, amb la revolució industrial, els homes experimenten un canvi radical i passen a dur el vestit d’americana, auster i sobri, de colors negres”, explica.
En el cas de LaFACT, es podrà observar com en la dansa clàssica no hi havia tanta diferència entre el cos de la dona i el de l’home.
La ruta també farà aturada al MNACTEC, on contemplaran l’exposició sobre la història de la medicina, la qual durant els segles XIX i XX considerava que la identitat de gènere dissident era un cos malalt i degenerat, que calia corregir.
Incloure les dissidències als museus
Un fantasma recorre els museus d’Europa. El de la seva reorientació per incloure mirades diverses a relat museístic excessivament blanc, eurocèntric, masculí… “Sense dubte, és un moment en què tots els equipaments ens estem fent replantejaments”, diu Imma Vilches.
No és casualitat la polèmica entorn de la gestió de Manuel Borja-Villel al capdavant del Reina Sofia de Madrid o el recent fitxatge d’Elvira Dyangani Ose com a directora del MACBA de Barcelona. “Abans, per tenir una mirada de colonialista calia anar a la Casa Àsia”, exemplifica Vilches. “Hem d’analitzar si la programació que fem és de veritat per tothom”.
