Professora de música i membre de la coral Ohana, Carla Miralda, de 23 anys, tanca divendres el “cicle Eufòria” i obre un camí que encara no sap per on transitarà.
Les teves rivals també han estat les teves companyes. Què destacaries de la Jim i l’Alèxia? La Jim té una energia damunt l’escenari que és el que l’ha fet estar a la final i una naturalitat amb què tothom pot empatitzar, perquè ha fet una gran evolució: Al principi semblava que estava a punt de marxar, que no tenia tanta formació… Però s’ha posat al nivell de gent que abans tenia formació. I això ha fet que enlluerni. Pel que fa a l’Alèxia, potser sí que venia més formada de casa. Però durant el programa, s’ha deixat anar. Ha deixat de ser la bona nena que semblava al principi, per poder entomar tots els números. I vocalment és una bèstia!
Sereu tres dones a la final. Senyal d’apoderament femení, fins i tot feminista? Crec que sí! Ja van començar “Eufòria” dient que aquesta seria l’edició de les dones: perquè hi havia més dones al jurat, perquè de les 16 concursants, 9 érem noies i 7 nois… I és cert que, per tant, hi havia més probabilitats que arribés una dona que un home, a la final. Però alhora penso que en el món dels artistes i de les cantants, sempre hi ha més noies (que nois) als càstings. I que s’hagi reflectit, que sigui paritari, és molt guai.
Et veus guanyadora. (Riu) Sí i no. La probabilitat hi és, perquè soc molt a prop. Però alhora no tinc ni idea. El públic d’aquest programa li ha donat tantes voltes a cada gala…
Com vas de nervis? Millor del que pensava. Perquè tinc la sensació que ja he guanyat. He fet tot el programa, que era el que volia fer. He fet les màximes actuacions possibles. La gent m’haurà vist en el màxim de gales. Si guanyo o no guanyo… Bé, ja he guanyat, sento que he fet tot el que havia de fer. Ja no queda cap altra gala a la qual vulgui arribar.
En tot aquest recorregut de gales, en quin moment has dit “uff, que malament tot”? Doncs vaig tenir una mica de baixada a la gala 9, que es va dir la “gala invertida”, en la que el públic tornava a votar i els experts del programa votaven seguint el model d’Eurovisió. I allà vaig tenir molt pocs vots dels coachs i va ser el primer dia que vaig anar a la zona de perill. I va ser el moment que vaig dir ‘ostres, què ha passat aquí’… Potser no estic acabant de donar tot el que s’espera de mi… Si dediqués més temps a assajar i tirar-me a la piscina…
I com vas revertir la baixada d’ànims? Tot el programa he intentat ser una persona molt positiva. Quan m’assignaven cançons m’ho prenia amb humor: “ai la mare, que fotré jo, amb això…” M’ho prenia com rient. Perquè al final tenia 5 dies per fer els números i si dos me’ls passava ratllada, llavors no em queda temps per aprendre’m la cançó. Allà vaig pensar: ‘a la merda tot’. Si els agrada bé. I si no, també.
Què gaudissis de l’experiència de ser el segon cop que t’hi presentaves, potser t’ha donat aquesta perspectiva més flexible? Potser al càsting sí, perquè ja ho havia viscut. Però després al programa… Un cop es van acabar els càstings, em vaig col·locar al mateix nivell que el dels meus companys. El que es veu des de fora i des de dins és molt diferent.
Que coincidiu tres persones de Terrassa a l’estructura protagonista del programa… Et pot anar a la contra perquè tinguin por que algú hi vegi un tracte preferent? Noooo! Mira el cas del jurat, en què hi ha el Lildami: soc de les concursants que menys favorites ha estat per a ells. És cert que no m’han enviat mai a la zona de perill, però tampoc m’han fet mai favorita. Si Lildami m’hagués salvat cada gala, llavors encara algú podria pensar-ho… I per Miki Núñez, sí que és graciós que tinguem molta gent en comú, hem anat uns anys a la mateixa escola… Però més enllà d’això, res.
Parlant ja de les conseqüències del teu pas “Eufòria”… Com portes que et reconeguin per Terrassa? Doncs és estrany, perquè a part de la rutina d’“Eufòria”, segueixo fent el mateix que feia abans. Vaig a dormir a casa amb la meva família, tan sols que ara és com si anés a una nova escola, que es diu “Eufòria”. Pel que fa a seguidors, doncs és cert que m’han pujat a Instagram. I llavors al principi m’aturaven i em deien “hola, Carla” i jo els preguntava “ai, de què ens coneixem?”, com volent dir com és que em coneixes i jo a tu no. I llavors me’n vaig adonar: és que em veuen a la ‘tele’. No és que sigui l’amiga de la meva tieta, sinó que em veuen els divendres a “Eufòria”. Potser quan comencin els concerts em veig més com a figura pública, però ara, en soc poc conscient.
Parlant de concerts de futur: veus amb carrera musical, passi el que passi demà? Antics participants com Triquell han llançat la seva carrera! Potser sí que m’agradaria fer música i treure un disc. Però el meu objectiu segueix sent el mateix que quan vaig entrar al programa: fer musicals.
Amb la teva família quasi semblava un musical, quan vas cantar la cançó d’Oques Grasses! Al ser la primera semifinal, tots els meus companys tenien “temazos”. I jo amb Oques Grases i dic “ai, com, ho salvarem, això”. La cançó que et toca sempre importa. Però quan em van explicar la posada en escena, que hi hauria la meva família, allà cantant amb mi… Que seria un tipus “Mamma Mia” -de la qual soc megafan- i que semblaria un dinar familiar… Em va tranquil·litzar. I també el fet de poder fer-li un petó a la meva parella i agafar-li la mà a la meva mare, just abans de cantar.
I la cançó de Manel? Va ser un super repte! Jo pensava que me n’aniria del programa, perquè seria un rollo de cançó i megacomplicada. Però mira!
