Marta Lloret presenta a Terrassa el llibre “La caçadora de masies” (Columna), dijous a les 18.30 hores. Serà en una trobada a la Biblioteca 5. Lloret, de fet, és l’autora del popular conte de Twitter homònim. L’assaig documenta 15 de masies i reivindica el seu manteniment com a patrimoni cultural
On trobes més interès per allò que expliques al teu conte de Twitter: als pobles o a les ciutats? Hi ha més interès per part de la població que està vinculada al món rural, que ho està o ho ha estat. Hi ha bastants seguidors a la ciutat, però percebo que hi ha més bona acollida quan vaig a les masies. A tot arreu em reconeixen, perquè estic defensant la seva causa.
Vivim una tendència neo-rural i de retorn al camp, almenys des de la Covid-19 (i potser abans). Però, és una mirada respectuosa o elitista? En molts de casos està associada al lleure i als caps de setmana. És una visió força limitada, perquè només està contemplada com una activitat turística i econòmica: turisme rural, restaurants…
Aquests nous usos són bons o dolents? És millor una masia rehabilitada per posar-hi un restaurant… O una masia semi abandonada? Sempre és millor una casa que estigui viva, que no pas caient. No diré mai el contrari. Ara bé, dins les possibilitats que té una llar, la millor sempre és la seva raó de ser: una casa de pagès. Perquè aquesta casa no només contribueix al manteniment del patrimoni, sinó de tot l’entorn natural. En canvi, quan s’incorporen nous usos comercials, l’entorn queda oblidat. Només és centra en la propietat.
Per què van entrar en declivi les masies? La primera causa és que la pagesia no es pot guanyar bé la vida. S’ha apostat molt pels altres dos sectors: el secundari i el terciari. Mentre que el primari (que com bé diu el nom, és el primer i més important) s’ha deixat aparcat. Els pagesos estan lluitant per -senzillament- poder fer la seva feina.
Comprar al Mercadona -que acumula queixes per enfonsar el preu de pagament als pagesos- és un atac a les masies? Totalment. Tant veure el món rural com un pati d’esbarjo pel cap de setmana, com les decisions de compra diària, influeixen directament en que el món pagès estigui en crisi. Sé que els sous són el que són. I la gent intenta comprar barat. Però és millor comprar carn a un pastor que tingui un ramat al territori, que no pas al Mercadona… I seguir enriquint les butxaques d’aquells que ja la tenen més plenes. O sigui: val més consumir carn del territori un cop a la setmana, que carn de supermercat cada dia de la setmana.
El film “Alcarràs” fa consciència sobre el món pagès? Pel·lícules així fan que el gran públic s’ho replantegi. Ara bé, no sé si serà suficient, com potser tampoc ho són les meves denúncies a les xarxes socials. Qui s’ho ha de creure són les institucions, que són les que tenen la capacitat de canviar-ho.
De fet, al llibre critiques les institucions, per la “burocratització” dels tràmits. Les masies acostumen a estar en sòl no urbanitzable, en la majoria dels casos. I sinó, estan catalogades. Així que sempre hi ha dificultats a l’hora d’intervenir-hi. Hi ha una normativa que intenta preservar les masies, però justament el que ha aconseguit és el contrari. S’ha volgut protegir tant, que les han sentenciat a mort.
Què és al teu parer, concretament, el que fa malament l’Administració? D’una banda, no es donen les eines perquè les masies puguin auto-subsistir. I per l’altre, sempre cal l’aprovació de la Generalitat per qualsevol cosa: patrimoni, medi ambient… Un llarg etc de papers, que a més a més, van molt lents: he trobat molts de casos de propietaris que han estat esperant pel permís d’unes obres durant 5 o 6 anys.
No sembla que hi hagi massa diners dels pressupostos, per rehabilitar masies. Lamentablement, a la cultura s’hi destinen pocs recursos. I al patrimoni, encara menys. Les masies n’esgarrapen ben poques, de subvencions. I això significa que no es posen en valor. Si algú creu que el que té és molt valuós, l’intenta cuidar. I ara mateix no estem aquí. D’ajudes, només es poden demanar quan les masies estan protegides. Però és que en aquesta categoria competeixen amb els castells, etc. I no es té en compte la contribució territorial que fan.
Al mosaic agroforestal, per exemple… Clar, els problemes d’incendis a l’estiu… Podrien estar millor gestionats, amb centenars de masies vives.
Ubicar-hi cooperatives d’habitatges, és una opció realista? És una de les possibles solucions. Però la prioritat ha de ser ajudar a que no pleguin els pagesos que encara sobreviuen. I després, analitzar què aportaran les persones que hi arribin.
Quines serien, doncs, les mesures clau pel manteniment? Garantir que els pagesos es puguin garantir la vida, no pagar impostos (per la tasca de país que fan) i des-burocratitzar els tràmits i gestions.
Som la generació que està trencant una cadena -la vida a les masies- que han durant segles? Sí… I trobo que és una càrrega molt grossa. Necessitem una manera de viure més harmònica amb el nostre ambient, perquè estem fent cas omís a tot el coneixement que s’ha anat transmetent de generació en generació. Perdre tantes coses: paraules i expressions, oficis antics…
Com és la situació de les masies al Vallès Occidental? A les comarques més properes a la metròpoli, la pressió urbanística és la causant de la situació; mentre que a les de l’interior és el despoblament.
