L’amplíssima programació del festival Moguda Rock Terrassa va arribant al seu final. Una de les últimes fites serà l’estrena de l’exposició “… i tu, què pintes?”, composta per artistes visuals dels anys vuitanta. La inauguració té lloc aquest dissabte, a les 18.30 hores.
El comissari de la mostra, Xavi Corral, explica: “Alguns dels artistes van participar en la il·lustració de fanzins, d’altres estaven relacionats amb el rock i el pop, o senzillament registren una estètica molt dels vuitanta…”.
De fet, la llista d’artistes participants arrenca per Núria Altimira , amb un perfil potser menys conegut, que en els anys vuitanta va deixar diferent obra. Avui en dia la seva pista és un misteri i no es coneix la seva ubicació.
“Abstracta i sinistra”
També hi exposa l’artista urbà Vicenç Ferreres, integrant d’Impaktes Visuals (juntament amb Werens) a Sabadell. “L’obra exposada en aquesta mostra és una mica abstracta i una mica sinistra”, explica el comissari, per remarcar la idoneïtat en l’espectre de la dècada dels anys vuitanta.
Xavi Corral, a l’Arxiu Tobella, davant l’obra de Soriano / J.S.
Tampoc no pot faltar un pintor consagrat com Octavi Intente, així com l’artista visual Joan Soriano, Va ser el portadista de diversos LP de les bandes de punk B’ B’ Sin Sed i Código Neurótico; grups terrassencs que participen de La Moguda Rock Terrassa 80s. “Feia obra molt colorista i impactant”, descriu Xavi Corral. I recorda la gran polèmica que va aixecar amb el seu cartell de Carnestoltes. De fet, va ser denunciat al Jutjat de Terrassa per provocació sexual per una icona entre demoníaca i felatòria.
Finalment, també hi exposa Ràdio Zúrich, pseudònim d’un artista “performer” que ja va actuar als concerts de la Nova Jazz Cava amb motiu del festival de la Moguda rock.
Zúrich, precisament, ja ha confirmat la seva assistència. També s’espera la presència d’Octavi Intente i Vicenç Ferreres.
Políticament correcte?
El planter d’artistes genera tota una varietat d’estils, tècniques i formats que faran que l’espectador viatgi a un temps on les normes s’havien de trencar.
“El políticament correcte era d’un abast molt més lliure que en aquests dies i els límits els posaven cada una de les i els artistes, moltes vegades buscant trencar de manera radical amb les regles establertes”, reflexiona Corral. “Sabíem que allò que no existís es podia crear amb les pròpies mans”, remata.
