Marta Pontnou, qui viu a Sabadell fa 15 anys, és assessora d’imatge d’ERC (incloent el president Pere Aragonès). També extrovertida columnista a Núvol i reivindicadora del brilli-brilli. Aquest dissabte el llibre “Els pecats de la xona i tot allò que la Moreneta ens perdona”, escrit a quatre mans amb Laura Fa. Ho farà a partir de les 12 hores a la Toka Market, la fira de disseny a la masia de Can Bonvilar.
Aquest Sant Jordi heu coincidit dos llibres que destaquen la Moreneta com element pop de la identitat catalana, el vostre i el poemari de Juana Dolores. Mmm… Cert! Nosaltres no volem abandonar les tradicions, que no van lligades a ser modern. No podem ser modernes i anar a Montserrat un diumenge? Sempre em demanen: però és cert que vas a Montserrat? Sí, hi vaig perquè m’agrada, perquè és un lligam familiar, pel que simbolitza… I perquè no soc religiosa, però crec en la Moreneta, com quelcom que em protegeix..
El vostre llibre sembla una mica el “Coti x Coti” del columnisme… Ha, ha, ha! És la meva cançó preferida! I també surt en el llibre! A veure, fins ara tot el que era espardenya o català, tot anava lligat a aquest estil més hippie… I no al de crestes. Doncs jo vull reivindicar la catalanor des del punt que podem ser modernes i fer canelons. La gent de vegades es : “I tu fas canelons? Fas panellets? És que no fas pinta…”. Perquè porto la cresta, pírcings i dic “cony”? Doncs ahir vaig fer bunyols de Quaresma. Hem de descol·locar el personal.
Creus que la música trap ha apujat la qualitat estètica o -almenys- a empès cap a un cert atreviment? Venint d’una barreja entre el hippie de Txarango i el hipster de Manel. El trap el que ha fet és portar la llengua catalana a espais que semblaven inimaginables. I tot i així, els cantants de trap no vesteixen com un país modern, sinó que encara tenen aquest resquitx una mica de català acomplexat.
Catalunya no és avantguardista? Quan vaig marxar del País Basc, tothom em deia que fliparia a Barcelona, “què moderns, que europeus”… Som un país molt modern, però en temes de vestimenta som acomplexades. Ens costa molt vestir bé a les gales, lluir-nos quan hi ha una festa gran… Com en un casament. “Tampoc no aniré molt arreglada, perquè clar el casament és a una masia… És que és més una festa, que un casament… És que sóc la germana de la núvia i no aniré més arreglada que ella…” En fi, tothom posa traves. No ens atrevim a vestir com voldríem. Es tema d’actitut. No ens creiem com a país. Ostia soc advocada, aniré amb un vestit de la pera.
Tenim la Carla Vall! Ella és l’exemple d’una tia de veritat que es creu el seu paper: soc la millor advocada, tinc un cos de puta mare i penso ensenyar-lo sense que em jutgin.
Allò de no voler lluir recorda a les façanes de les cases angleses, a Terrassa. Per fora desastroses, però per dins són palaus… Tot cap endins! És aquesta manera de viure cap endins. Que no es vegi que ens guanyem bé la vida (que per cert passa molt als pobles). És part d’aquest menys-teniment de no voler creuren’s-ho.
També has parlat de gales. Tenir un “star system” propi és una estructura d’estat? No vull frivolitzar, em refereixo a ser un país “normalitzat”. Un “star system” ajuda a fer venir altres coses. Si tens un “star system”, quan fas una festa d’inauguració d’un local, vindria gent. Llavors, premsa. Llavors, marques que patrocinen l’esdeveniment. Llavors hi ha diners, cotxes oficials, el càtering… Es genera una economia. I a la ciutat hi ha bullici. Això passa a Madrid: hi ha catifa vermella, es crea un xup-xup, tothom hi vol anar… Però a Barcelona no. Els actors ja no volen venir a estrenar pel·lícules aquí. I quan es feien , la gent no hi anava, li feia mandra. He sentit gent coneguda dient: “Ai, és que un dimecres…”.
I un diumenge? Difícil fer res a Terrassa! A Sabadell tampoc! I a Barcelona justet. A Madrid, en canvi, quan s’acaba de treballar, tothom se’n va aprendre algo. Aquí, busca alguna cosa un dimarts a les 23 de la nit…
Parlem ja det de roba: no sé si m’he arribat a vestir bé, per venir a l’entrevista… (Riu) Se’t veu gris… I et penja un botó. Mira com et cau! ! A veure: l’abric és vell… I què et penja de l’esquena? Ah, per començar el portes del revés!
Vesteixen pitjor, els homes? Ho teniu més difícil, perquè la gamma cromàtica que us posen és més bàsica i menys arriscada. I no us atreviu amb res. Ni amb faldilles, ni amb colors massa estridents, ni amb estampats. Entre que no us atreviu i la indústria tampoc us dona suport, doncs acabeu anant tots igual de plans. I els comentaris que heu d’aguantar… Quan intento canviar un home de la seva vestimenta, sempre ha d’aguantar els comentaris d ela gent del seu voltant. Habitualment homes i heteros. Agafes un polític que sempre anava amb texans i de perfil desconegut. I llavots el poses amb traje i corbata i tots buuu, tos els matxirulos a dirs coses… En canvi, sempre tindrà el recolzament de les dones, vas molt guapo… Perquè sabem el que és, les dones, que se’ns destrossi per la manera de vestir, que se n’enriguin dels postres cossos.Es molt curiós el comportament diferencial, quan fas un assessorament d’imatge per un home o per una dona.
Potser tothom va de negre perquè és un color que aprima? Això és mentida. És un convencionalisme. Cada color és cada color. Em fot molt és totes les històries que ens han fotut al cap: què sempre hem de semblar més primes, més estilitzades… Una altra gran mentida: els talons estilitzen. No! Si estilitzessin, els homes també se’ls posarien! Ets la mateixa persona grassa o prima vestida de negre, però com que ens han fotut aquesta pressió estètica… El negre sembla que t’aprima perquè no t’hi veus. És un convencionalisme que hem de començar a desmuntar.
Aquest hivern s’ha fet notori que tothom anava amb plumífers i de colors foscos (negre, blau marí…). Semblava que fos un uniforme! Un altre convencionalisme de merda: que el plumífer combina amb tot. L’uniforme d’una dona de mitjana edat -entre setmana- és: texans apitillats (perquè diuen que aprima), vambes per anar còmodes i un plomí (curtet i blau). Ja sé que és molt classista dir que hauríem de tenir 3 o 4 jaquetes (tothom no té els diners), però hi ha roba de segona ma, d’intercanvi, demanar-li a una amiga… No tot és consumir i comprar. Hem de deixar d’entendre la moda com una element per veurens primes i altes.
I ara que dius primes i altes… Afegim “joves”? El mandat de l’eterna joventut! Soc partidària que tothom faci el que vulgui. No hauríem de jutjar ningú per voler semblar joves, però també cal treure pes de la pressió estètica d’haver d’estar sempre jove, sempre preparades fer ser consumides. De no envellir mai. Jo mateixa soc un cas perdut. Però intento que les meves filles creixin sense aquests mandats estètics.
Parlant de pressió estètica: A mi em diran que els cabells blancs em queden bé i em fan sexy; a tu et diran que et fan vella i que et tenyeixis. Com les arrugues: a tu et fan interessant i a mi em fan vella! Perquè ens ho han venut així. Al meu pare li deien: “Ai, que guapo estàs”. En canvi, a la meva mare sempre li he sentit davant del mirall: “ai, ja torno a tenir els cabells blancs!”. En canvi, si s’hagués dit: “Ai, mira que guapa que estic…”. Si ens haguessin dit que Demi Moore amb cabells blancs està guapíssima… Hauria canviat el paradigma. I no sabríem el perquè, però les meves amigues em dirien: hòsties, que sexy estàs amb cabells blancs. En comptes de dir-me: Ei, tenyeix-te les arrels, que se’t veuen! És important anar-ho fent, perquè d’aquí a 20 anys les postres filles diguin una altra cosa.
Parlem ara de Tinder: tots fem una auto-assessoria del que estem transmetent… Tots venem una imatge, estiguem a Tinder o sortint per la porta de casa nostra pel matí. És la teva carta de presentació. Tu esculls què hi penges: Si poses una foto amb un gos, diran “mira, que bufó”. Quan menys roba, és que tens seguretat del teu cos. Fotos escalant muntanyes? “Mira que esportista que sóc, no em drogo…”. Un altre vol vendre que és un “fiestero” i posa fotos d’amics… És un aparador: tal com fem en el dia a dia.
Aquest aparador afavoreix un major consumisme del flirteig? O sempre ha existit, també a la barra del bar? Jo crec que és el mateix, només canvia la manera de relacionar-se. Als 90 sortíem de discoteques. I en comptes de descartar algú movent el dit a la pantalla, ho feies amb la mirada. Allò que és cert és que ara és més ràpid: Pots “estalquejar” el seu perfil i en un moment tens un escàner d’aquesta persona, depenent del rastre digital què hagi deixat. Si té fills, si és marica… Pim, pam. I tens una idea aproximada de la persona. Molt més aproximada del que ens passava abans.
Al llibre dieu: “Festa infantil… Mateu-me!” o “ens agradava no ser mares, molt”. M’encanta la sinceritat, que sembla que vagi contra la norma establerta del que es pot dir. És que no seríem mares si ens ho haguessin explicat.- Ni una ni l’altre. Seguríssim. Però clar, això és molt heavy. Me les estimo molt! Però primer soc jo. Ni la parella, eh? Jo. I són els dos mandats que escandalitzen a la gent. Compensa la maternitat? No, tampoc no compensa. I Laura Fa i jo sempre expliquem que el que compensa són les fotos de Nadal, quan les penges a Instagram. És l’únic moment que compensa. És esclau de per vida.
Fer aquestes reflexions en veu alta… Ens ha portat problemes. Ara ja no, perquè ja coneixen els personatges. Però quan vaig començar amb les meves columnes, a Nuvol, fa tres anys… Rebia insults! Tu és que ets una mala mare! És el primer què et diuen sempre.
En quin moment la roba pot ser un element a tenir en compte? Hi ha una edat? Jo crec que sempre. És una eina que els ajuda a comunicar com seran, quin criteri tenen, quins gustos tenen… No pels colors. Sinó per la seva sexualitat o identificació de gènere! És una manera de comunicar-se amb tu, si tenen calor o fred. O si els agrada Anar de princesa… i que tinguin criteri. Prou de “et posaràs allò, perquè ho dic jo”. O que no combina. Fa què comencis a encotillar les criatures.
Per estar en campanya electoral, hem parlat poc de política. Del teu assessorament a partits d’esquerres (ERC, EH Bildu, MÉS), quina és la línia base? Cada client té uns objectius diferents respecte al que vol transmetre. I és l’important. Però en general, intento fomentar la individualitzat de cadascú, adaptada al lloc on estiguis a cada moment. I que anar amb americana no els fa menys d’esquerres, sinó més professionals.
