Miki Núñez arriba a la cita amb patinet i ronyonera penjada de la dessuadora.
N’hi ha qui li fa broma, aquests dies, pel ball de capgrossos que Lildami i ell mateix van fer divendres passat a Eufòria (TV3). “Encara no tens un capgròs com Lildami, però ara sí un Gent de Terrassa, que ja va rebre l’any passat”, li picava Marta Carreras, durant l’entrega de premis, des de l’escenari. Tot i que la veritat és que Núñez va estar nomenat “capdidat” l’any 2019.
“A veure, l’any passat vaig ficar 65.000 persones a un concert a Sabadell… Jo, un terrassenc! Això val 10 premis!”, diu Núñez entre rialles. En aquest aquelarre terrassenquista, també reconeix que la ciutat té “les seves imperfeccions”.
I entre pregunta i resposta, se li escapa algun esternut al·lèrgic als plataners, que fan que sembli que nevi a Vallparadís.
Recordes la primera vegada que vas sortir al Diari de Terrassa? Potser com a Dalton Bang? I tant! Bé, abans fins i tot. Els hi vam demanar nosaltres. Vam trucar a la redacció i vam dir si us plau, si podíem sortir al diari quan estàvem amb un grup que es deia Altercat. Teníem 13 anys i anàvem a tocar als pobles de Lleida i d’arreu. I clar, ens hi portaven els papàs.
Un clàssic! Ens feien de taxistes! Literal! Ens feien de taxistes, de “pipas”, de “backliners” i de tot.
Quin és el teu mapa emocional de Terrassa, en aquells anys en què comenceu a fer música? Assajàvem a la Maurina, a un local que tenia l’àvia del pianista i guitarrista. De fet, el pianista l’havia insonoritzat, com a part del seu Treball Final de Grau (TFG). Potser va ser l’excusa, perquè tinguéssim local. Llavors hi havia un “ultramarinos” al costat, que ara per ara deu ser l’únic que encara segueix viu. Allà anàvem a comprar les birres, els “ganxitos” i els croissants per menjar durant l’assaig. Després, el que fèiem molt era anar a sopar al Chumichurri. Ho fèiem molt, ens encantava! De fet, ho seguim fent.
En trobades multitudinàries com els premis Gent de Terrassa, pots arribar a estar trenta minuts seguits fent “selfies” amb tothom que t’ho demana. Es fa difícil viure la ciutat amb naturalitat, essent com ets una persona tan coneguda? Òbviament, em faig fotos amb tota l’amabilitat! A veure jo m’estimo molt Terrassa. M’encanta el Centre. Trobo que és de les poques ciutats que segueix sent com un poble. Igual que l’antic Poble de Sant Pere: tota aquesta zona em flipa. Així que quan puc –si és que puc–, vaig al Centre a comprar i a prendre alguna cosa. Tinc la sort que tots els meus amics viuen molt a propet; vivim a cinc minuts els uns dels altres. És molt guai!
Fas de cicerone amb la gent del món musical? I tant! Quan ve gent de fora a col·laborar en concerts meus, com la Paula Koops (amb qui vam anar a cantar a Los 40, a l’Escardívol de Rubí , el primer que li vaig dir és: ‘Res de sopar a Barcelona. Et vens amb mi a Terrassa! M’agrada molt fer bandera de Terrassa. Li explico, li ensenyo…
Tant per anècdotes personals com aquesta, com pel que fas al programa de TV3 “Eufòria”, com ballar amb Lildami i el seu capgròs… Probablement siguis el terrassenc més famós -si exceptuem Xavi Hernández– i alhora que més projecta la imatge de Terrassa fora de la ciutat! És que és molt fort, perquè tot aquest orgull de Terrassa ve de part dels meus avis. Els quatre són andalusos. I els quatre es morien de gana a Andalusia i van venir a Terrassa, que va ser la ciutat que els va permetre guanyar-se la vida, tenir per menjar, comprar-se un habitatge, formar una família, que els meus pares poguessin estudiar, que nosaltres poguéssim estudiar… Llavors, com no he de sentir orgull? Tu si els demanes, d’on sou? Et diuen que de Terrassa. “No iaio, de Nueva Carteya”. I ells diuen: “Bueno, yo puedo haber nacido en Nueva Carteya. Pero soy de la tierra que me dio de comer”. Així que terrassencs.
Jo no soc de Terrassa i justament, quan vaig arribar, vaig pensar que faltava autoorgull de ciutat… Sí, la gent no està orgullosa, moltes vegades. Però crec que és perquè no coneixen, no saben per on moure’s, no saben què fer. Perquè Terrassa ho té tot. No cal anar a Barcelona per res. Jo no necessito anar a Barcelona per res!
Miki Núñez / NEBRIDI ARÓZTEGUI
A veure, digue’m almenys un defecte de la ciutat! Tot no pot ser tan meravellós? Està clar, està clar… No diré platja, perquè si la tinguessin, estaria brutíssima. Però mira, ara que l’Ajuntament està fent tantes obres, diré que l’asfaltatge dels carrers està ple de sotracs… O millor dit: un defecte és l’organització i l’urbanisme de Terrassa, ja que en haver crescut de forma caòtica, amb el patinet has de donar cinquanta mil voltes per no anar contra direcció. Ha crescut tan de pressa que l’organització dels carrers és una bogeria.
Ara que parles d’obres de l’Ajuntament: has donat suport públic a la candidatura de Jordi Ballart. T’ha fet por, mostrar un compromís polític en públic? Jo mai en mullo en l’àmbit polític, però és cert que tot el que fem és política: la manera en què parlem, en què vestim…
O la manera en què has arribat a aquesta entrevista, en patinet elèctric! Ha, ha, ha! Sí, tot ho és. Trobo que el Jordi ha fet moltes coses per Terrassa. Des que tinc consciència política, des que me n’adono, de com funciona tot… Doncs veig que és de les persones que més coses ha fet. Quan parles amb la gent no et diuen ei jo votaré al PSC, jo a Esquerra, No, no. Et diuen: “Jo votaré al Jordi”. Terrassa té un sentiment de poble i necessitem personificar el poder de la ciutat en una persona que hi cregui i que ens tingui en compte. El Jordi és un més d’entre nosaltres.
Estarà content, Ballart, amb tants d’elogis! No em mullo mai! Però amb el Jordi trobo que ho havia de fer. A més, hi ha hagut moltes injustícies en la seva carrera. Bé, segurament no em mullaré mai més en cap altre acte polític. Però m’ha vingut de gust.
Entrant al teu vessant musical: com es preveu el teu estiu? Serà una bogeria! Trec disc el 9 de juny. Que ja està dit i fet i la gent ja el pot reservar. I el dia 30 de juny començo la gira al Palau Sant Jordi, que és una gran responsabilitat, la veritat. Gira nova, cançons noves, show nou, posada en escena nova, un espai al qual li tinc molt de respecte… O sigui, és dur. Signatures de discos, concerts a tot arreu…
Combinar-ho amb el programa “Eufòria”, amb altres projectes que et van sorgint… Arribes al dia a dia? Depèn del dia, perquè literal que no tinc temps físic. Volia venir caminant a l’entrevista i he hagut d’agafar el patinet i venir corrents! Hi ha moltes coses, però mentre tingui forces i la música vagi bé, tot em va bé. Però a la que la música comenci a anar una mica coixa, deixarem de fer tot allò altre per dedicar-hi més energia a la música. Per tant, gas!
