Parlem amb Pol Garcia (P.G), Xavi Almirall (X.A) i Guille Rovira (GR), membres de Família Fracàs.
Presenteu un single, ve un disc al darrere? P.G: Probablement, en el futur hi haurà un disc. Però ara per ara tenim un single. Que és també com seguir la tendència de la indústria musical: estrenar un tema, donar-li bombo…
Quin canvi de paradigma, respecte a la radiofórmula de tota la vida. Com us funciona a vosaltres? (Riuen) P.G: Justament ara ho descobrirem! Fins ara, havien estat molt conservadors. I ara hem dit: provem-ho. X.A: Facis el que facis, la finestra d’atenció que tens dura molt poc. Tant és si treus un disc de deu cançons que si en fas una. P.G: La idea romàntica de fer un disc que la gent se l’escolti amb un ordre és quasi com llegir un llibre… Però ara la penya no està per escoltar un disc. Entra al teu Spotify i escolta el primer que veu.
Parlant de Spotify, com us ha afectat la digitalització? P.G: Nosaltres hem tret molta més pasta gràcies al món digital; molt més que si traguéssim discos en suport físic. G.R: De fet, amb Família Fracàs no hem editat res físic. El CD està mort i el vinil és molt costós de produir. P.G: Tot i que el vinil ha tornat per “vintage”, no per pràctic! X.A: Bé, hem de dir que nosaltres ens autofinancem robant a Spotify. P.G: Gràcies que la música és digital, la podem “grangejar”. O sigui, podem fer granges de reproducció constant. I així hem pogut treure pasta per pagar-nos tot el projecte de Família fracàs. G.R: Feta la llei, feta la trampa. Que Spotify ens roba als músics? Doncs nosaltres robem a Spotify. Ens reproduïm mil vegades i ja està. Ens autogenerem aquests “royalties” nosaltres mateixos. X.A: Perquè fer música al nostre nivell és perdre diners. Fa vint anys que estem perdent diners. I mai recuperarem el que hem perdut. En canvi, Família Fracàs és el primer grup que es paga ell tot sol.
l.
D’esquerra a dreta: Xavi Almirall i Guille Rovira i Pol Garcia / ALBERTO TALLÓN
Publicar “Treballar és de pobres”, un dia com el Primer de Maig, no sembla casualitat? P.G: És una data buscadíssima. Estic una mica amb el Rubianes. Se’ns ha venut una història sobre l’honor i la dignitat de treballar… Però ara només dona per sobreviure. I en alguna cosa ets pobre quan treballes: o en diners, o en temps… O en tot. Ho hem de recordar, ens cal consciència de classe. X.A: Hauria molat que haguéssim sigut un grup de xavals multimilionaris, seria del tot insultant! S’hauria convertit en un himne al barri de Sarrià de Barcelona. Normalment, t’has de definir pel teu treball. No pots dir: ‘Em dic Xavi i soc col·leccionista de segells’. G.R: A més a més, hi ha molt classisme del treball. Si ets metge, si ets cambrer…
Sent Primer de Maig, dia dels treballadors: com estan les condicions laborals a la música? P.G: En els últims 10 o 15 anys que portem tocant junt, la gent ja és conscient que si vol que toquis t’ha de pagar alguna cosa de diners. Abans et pagaven amb cerveses! X.A: Si et dones d’alta a la Seguretat Social per cotitzar per un concert, estem a la mateixa categoria que els toreros. Vivim en la precarietat. No es pot viure de la música. Fem música perquè ens mola.
Heu passat del folk al punk. Com ha estat aquest canvi de recorregut? P.G: Vam passar de tenir set instruments a tenir-ne tres. I això també et defineix l’estil! No podríem fer folk amb guitarra, baix i bateria.
Us sentiu hereus emocionals del Mesón de los Arcos i d’aquella escena musical dels Rock Terrassa anys vuitanta? X.A: Jo vaig tocar amb Ostia Puta del 2006 al 2010, tot i que realment són de mitjans dels vuitanta i dels noranta. Així que tant personalment com per l’ambient, doncs sí. P.G: Jo bec més del punk d’Ullastrell, més dels 90 i 2000. És quan m’adono que tenim punk d’aquí, de casa nostra i tan ben fet!
Una curiositat: per què vestiu amb peto als concerts? P.G: Ha, ha, ha! És la pitjor idea de la història! X.A: No portem gaire el postureig del punk: la cresta, la jaqueta… Mai hem estat així. Llavors, seria una falta de sinceritat, intentar anar de punkis pel que fa a estètica. G.R: Sobretot volíem una vestimenta que cridés l’atenció damunt l’escenari. Perquè anar uniformat és una imatge impactant.
Parleu de “fracàs” en primera persona, a una cançó es parla de “pringats”. S’intueix molt d’autoriure! P.G: No volem saber gaire de la vida que se’ns proposa i fem les nostres, amb les nostres normes. X.A: Tampoc som massa de “besamans”, fet que de vegades ens juga en contra. Però no anirem a suplicar ningú que ens editi un disc, ni a forçar res. G.R: El títol del primer disc ja és una sàtira: “Problemes del primer món”. P.G: Al final, no perdre’t res seriosament és l’única manera seriosa d’enfrontar la vida. La vida dels pringats. “De fet, aquesta distància irònica ens ajuda bastant”.
