Que la presentació de poemes del retorn tingués lloc a la Casa Alegre de Sagrera vessava simbolisme. És aquí on va estar l’arxiu d’Agustí Bartra, abans no es traslladés a l’Arxiu Comarcal i s’ampliés com a arxiu de Bartra i Anna Murià.
Allà, en el bell mig de la planta baixa, s’hi aplegaren ahir desenes de persones per rebre en societat aquesta nova edició de “Poemes del retorn”. Perquè no era ben bé una novetat (un poemari publicat l’any 1972); però tampoc una senzilla reimpressió.
I és que és la primera vegada que el llibre es publica complet, incorporant els passatges que va eliminar la censura franquista. Ho han fet de la mà de la petita editorial Adia, radicada a Calonge. Així que esdevé un acte de memòria i reivindicació. Sam Abrams combina les dues: “La literatura catalana ha de canviar la manera en què tracta la memòria de Bartra. És un dels noms inqüestionables de la poesia catalana, juntament amb Carles Riba, Josep Carner, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés…”.
Abrams, qui ha tingut cura de l’edició i de l’epíleg (i qui està considerat potser el major expert en Bartra) reivindica que mereix la mateixa atenció que la llista dels grans. I tanmateix, sembla que Catalunya no acabi de reconèixer-lo. Ai las! Quins en tindran, de motius!
Al seu parer, perquè l’obra de Bartra és innovadora i experimental. “I no sabem com classificar-lo”, sosté, abans d’explicar una anècdota: En una de les ocasions en què Bartra es presenta al premi Carles Riba, el jurat l’elimina “per llargària excessiva”.
Abrams també apunta al classisme inherent a part de la literatura catalana. “Bartra no venia de res, no tenia títols universitaris. Alguns consideraven que no era ‘dels nostres’. I fins i tot sentien inquietud per no dominar els referents que manejava Bartra, qui per cert era el poeta més culte de la història moderna”.
De fet, l’escriptor Vicenç Villatoro, l’altra veu de la presentació, situa Bartra en un diàleg amb els grans poetes universals com, Rainer Maria Rilke i T.S. Elliot. “Ell no escriu com si la vida hagués començat amb ell, ni des de la supèrbia ingènua. Parla assumint els tres mil anys anteriors en què portem parlant de la vida”, enraona Villatoro. Per això, nosaltres tampoc partim de zero, sinó una mica endavant, sempre 10 metres més que l’anterior. “Som aquí, perquè ells ja ho han escrit”, lloa Villatoro.
Uns versos autobiogràfics, també. Doncs Bartra marxa a l’exili amb la Guerra Civil i no tornarà a Catalunya fins l’any 1970. “És la peripècia humana per excel·lència; el viatge de retorn de Kavafis, cantat per Lluís Llach, amb un camí ple d’aventures”, narra l’escriptor terrassenc.
Anys d’exili
I és que Bartra va marxar a l’exili mexicà, des d’on va escriure alguns d’aquests poemes. No tots, però. Tal com explica Villatoro: el primer poema d’aquesta edició que ara presenten està escrit a Mèxic, el darrer a Terrassa. “I no és pas una curiositat erudita. És la poetització del retorn de l’exili! En el que el lloc és protagonista i dada ineludible”, explica.
Començar a escriure a Mèxic, acabar a terrassa. De fet, el darrer vers està dedicat a la plaça del Segle XX. “El podria haver triat per evocar Cadaqués, o la plaça del Rei… Però tria una plaça que és quasi el pitjor dels suburbis”, destaca Villatoro.
Amb un munt d’escombraries i un gos mort a sobre. Amb tot el poc glamur que es podria esperar una figura intel·lectual que era reconeguda al Mèxic del qual finalment marxa.
“Però triar Terrassa i la plaça del Segle XX. I penseu que en els versos hi ha un to decebut o baix? No pas! És el mateix to esperançat i torrencial que quan escriure des de Mèxic”, destaca Villatoro.
I posa nom: “Optimisme patriòtic”. “En el retorn de Bartra, la força de l’enyorança supera el recel polític natural de tornar a un país on encara governen els que et van fer exiliar”, conclou Villatoro.
Perquè Bartra idealitza i mitifica la pàtria catalana, podent ser considerat inequívocament independentista en un temps en què pocs ho eren.
També a la plaça del Segle XX.