No trobareu cabines telefòniques, passejant pels carrers de Terrassa. Telefónica va culminar la seva enretirada, l’any 2022. Tampoc en trobareu gaires cabines de fotofragia, altrament dites “fotomatón”. Tanmateix, encara en resisteixen dues: una a l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat Catalana a la Rambla i l’altra al recinte comercial del Parc Vallès.
Són sentinelles nostàlgics d’un temps en que la fotografia era estríctament analògica. I el seu accés era infinitament menor. Tanmateix, els fotomatons es van popularitzar als anys anys 80 i van ser una certa democratització de la fotografia.
“El ‘fotomatón’ podria ser el preàmbul del que ara s’ha convertit en una ‘selfie’ en qualsevol moment del dia, a dia d’avui sense necessitar d’una excursió específica a la màquina automàtica”, expliquen els organitzadors de la mostra, que són l’equip format per Sònia Torrens, Xavi Corral i David Millán en el disseny i montatge.
Bar dels Amics de les Arts / ALBERTO TALLÓN
Tanmateix, per a què servien aquestes selfies? Donc inicialment es tracta d’una foto anomenada de carnet. “És una fotografia a la que ens obliga la institució oficial; ja que ens demana la identificació facial en tot tipus de documents: DNI, carnets joves, de conduir, l’antic servei militar…”, afegeixen. Són, doncs, fotografies que se segueixen utilitzan globalment per tal què siguem reconeguts.
Tinta i grapes
Efectivament, algunes de les fotos de l’exposició tenen en algun dels marges les lletres impreses amb la tinta d’un tampó. No només s’hi veuen restes de segells (com ara el del Club Natació), sinó que també s’hi perceb una petita línia recta de la grapa (doncs en alguns casos, s’aferrava al carnet grapant la imatge a la cartolina).
Tanmateix, també hi va haver una ressignificació de la fotografia de carnet en clau humorística: “El ‘Do it yourself’ també el trobem en algunes fotos que en alguns moments de divertir-se ha estat també una possibilitat i el fet d’utilitzar el ‘fotomatón’ per recordar un moment especial ens ha permès riure’ns d’aquest tipus de fotografia normativa”.
De fet, en alguns casos es veu com els retrats fan ganyotes càmera. I és que són imatges amb més o menys qualitat fotogràfica però que expliquen un petit relat en el que tots som iguals però potser ens volem distingir en el instant de la foto.
A més a més, les fotografies funcionen com a retrat estètic d’una època. Per exemple, amb alguns tupés propis de la tribu urbana dels rockers o també amb pentinats de llok estil Mecano. Algunes eprsones hi surten fumant (avui impensable) i d’altres lluexein aquelles ulleres i barba com d’intel·lectual antifranquista.
Cares anònimes
L’exposició és anònima i sense noms propis. “La Moguda Rock de Terrassa als anys 80 va ser de molta gent, que sovint vivia el pas de la infantesa o adolescència a l’època adulta pert mitjà dels carnets. “Ser adult equivalia a que et classifiquéssin amb un carnet dins la normativa”, afegeixen. D’aquí les ganyotes d’alguns. En el que van ser -sense saber-ho-. els precursos de les “selfies” del segle XX.
