Aquest Sant Jordi, tens actes? Signaràs traduccions? Justament ahir vam fer una xerrada més de literatura xinesa! Però no hi ha visibilitat dels traductors el dia de Sant Jordi. Tampoc no sé si s n’espera. Ara bé: és cert que quan llegim autors en llengües estrangeres, estem llegint una traducció. O sigui, la versió mediada pel traductor. Les paraules triades per nosaltres.
L’ofici mereix una mica més de reconeixement? Cada cop hi ha més editorials que posen el nom del traductor a la coberta de portada, per donar-li visibilitat. Jo crec que per Sant Jordi no demanem un rol protagonista (ni l’hem tingut mai). De fet, com més invisible és una traducció –com menys el notes–, millor. Però està bé que es reconegui que no estem llegint un original.
Heu estat reivindicatius, doncs, dins el món literari? En anglès, va començar a sortir fa molts d’anys l’etiqueta #NameTheTranslator, quan en algun llibre no apareixia el nom del traductor. I aquí també va passar a ser una reivindicació. I està molt bé. Hi ha editorials que van més enllà i introdueixen una petita biografia del traductor, en una de les guardes. I és d’agrair, perquè hi ha una feina molt laboriosa.
La poetessa Amanda Gorman vol ser traduïda preferentment per una persona negra o activista. Ho comprèn? Entenc la seva petició. I és molt legítim, perquè en el fons vol crear una finestra d’oportunitat per persones racialitzades, que potser no poden tenir les mateixes oportunitats. Ara bé, un bon traductor ha de buscar anar més enllà del que sents tu com a persona. Si no, farem marcs molt petits. Com que jo soc una dona blanca heterosexual, llavors només podré traduir dones blanques heterosexuals? Trobo que és molt limitat. De fet, a les facultats de traducció justament intentem donar veu a la persona que s’expressa. Si tothom ho fes, tindríem un garbuix important.
També s’estan adaptant els relats de Roald Dahl per evitar llenguatge no inclusiu. Jo no ho faria. Si tu no estàs d’acord amb una obra, fes-li una introducció que ajudi el lector i l’acompanyi, que li permeti tenir una literalicitat crítica, per poder llegir una cosa i dir: “Ostres, jo no estic d’acord amb això”. A mi em passa. Llegeixo autors xinesos i penso: “quina mirada més misògina”. Però no per això els hem de deixar de traduir. Acompanyem-los. Que puguin ser crítics i criticar no pas la traducció, sinó la forma que tenia l’autor de mirar el món. Jo no ho censuraria, per mi és censura.
La intel·ligència artificial, Softcatalà… Us està traient feina? Pot passar, les eines cada cop ho fan millor. A la facultat estem en un debat encès, sobre com hem d’ensenyar a traduir, amb totes les eines que tenim. En el present no ho veig, però a mitjà termini podria passar i haurem de veure el valor afegit d’una traducció humana. I pensar si realment s’està perdent tota la creativitat. Les eines han avançat tant, que no sé de què seran capaces de fer. Però hi haurà aspectes com la creativitat que faran destacar. Caldrà ser molt bon traductor.
Quan llegim una traducció de Mireia Vargas, podem percebre terrassenquismes, trets idiomàtics propis de la teva parla? Crec que no. Busco un estàndard. I no he pogut fer servir mai la taifa. Ningú m’ha dit mai què, llegint una traducció meva, ha percebut la meva veu.
Com és “L’home dels ulls compostos”? És una narració ambientada a Taiwan, amb molta presència de les tribus indígenes. El mateix autor del llibre, Wu Ming-Yi, és un activista naturalista. S’hi defensa molt la diversitat lingüística, la biodiversitat de les espècies, la defensa del medi ambient… L’he traduït per motius de feina, però m’ha agradat molt llegir-lo per se.
Com és el xinès? Nosaltres emprem 27 lletres d’un alfabet. Ells tenen caràcters. I dependent del diccionari, te’ls xifra en 7.000, 30.000… A més, té molta ambigüitat. No hi ha flexió de gènere, tampoc flexió de número…