La cantant Itziar Yagüe (Vitòria-Gasteiz) només ha actuat un cop a Catalunya. Tanmateix, posa pels núvols el públic català (i la seva tradició musical). Dissabte a la nit estrenarà les sis cançons del seu segon, “Girl like me”, de la mà de Paul San Martin (piano), Fran Serrano (contrabaix) i Daniel Domínguez (bateria). Una vigília de Sant Jordi a la Nova Jazz Cava que tindrà molt de reivindicació, en clau bluesística com feminista.
Itziar, dona la casualitat que t’entrevista una altra persona nascuda a Vitòria-Gasteiz… I reconec una certa sorpresa, que tinguem una destacada “blueswoman”, ja que la ciutat destacava més pel rock radical basc, l’ska o el pop… És que no és el blues no és l’estil de la ciutat, per res! Vitoria-Gasteiz era un erm, per aquest tipus de música! No hi existia cap lloc on fessin blues en viu, en el meu temps. Així que quan em demanen si de petita no m’havia plantejat dedicar-me a la música, jo responc que no realment. Perquè no tenia cap referència per fer música. Jo tan sols escoltava blues a la ràdio.
I llavors, quan se’t desperta la música a nivell professional? Doncs mira, jo amb 20 anys no cantava enlloc! O sigui, de nena estudiava harmonia, però només com una afició. I quan arriba l’edat universitària, doncs acabo optant per una professió considerada “seriosa”. Que en el meu cas va ser el periodisme. Així que marxo a Madrid i m’hi estableixo. I ja anys després, recupero el cant.
La teva especialitat és el blues, el qual sovint sembla el germà petit, davant el primogènit del jazz. Com si estiguessin a lligues diferents. De fet, hi ha molts més festivals de jazz que de blues… Eh! Que n’hi ha moltíssimes, de trobades de blues! No és que quedi en un segon pla, perquè a les grans ciutats sempre n’hi ha interès. Però el que passa és que el jazz està revestit d’una pàtina d’intel·lectualitat i elitisme; mentre que el blues és de negres i pobres. Saps què diferencia el jazz del blues? El racisme i l’elitisme. Però els dos gèneres són el mateix. I no és cap aquelarre contra el jazz, al contrari: en soc una gran aficionada. El tema és que el blues primigeni dels anys 20 i 30 als Estats Units és l’origen de tot, des d’allà s’explica tota la música popular americana del segle XX. A més, si ho diu Winton Marsalis, qui soc jo per a contradir-lo!
La cantant de Gasteiz Itziar Yagüe / ANA SALAZAR
Hi té lloc el blues, en els festivals majoritaris? El Jazzaldia de Donostia programa enguany als Village People… Això és un “caxondeig”! Perquè després, encara he de sentir que el jazz i el blues no tenen res a veure. O que és un gènere menor. Però si us plau! Doncs té poc a veure amb el meu primer concert del Festival de Jazz de Vitoria-Gasteiz: Vaig anar a veure gens ni menys que a B.B. King!
Parlant de mestres com B.B. King. Quins han estat els teus referents? Podria dir Bessie Smith, Dinah Washington o Billie Holiday… Les dones que feien blues els anys 20 i 30 del segle XX són menys conegudes perquè el que fem no rep la mateixa atenció. És com el cas de Bessie Smith. És la Beyoncé de fa cent anys! Fixa’t: va vendre 200.000 còpies en un món no global. O sigui, en un únic país.
Hi ha algun tret característic en allò que explicaven les lletres? Les dones expliquen històries dels seus amants, de les decepcions, de les alegries… En les meves també hi ha missatges d’acord amb les meves vivències. Un amic català, d’Olot, em va dir: “Hi ha gent que és capaç de treure una cançó d’una notícia del diari, però jo no…”. Em passa el mateix: ho faig de la meva vida. I és clar, hi ha vida, ira, ironia, nostàlgia, desamor, esperança…
I no et fa por una sobreexposició, per compartir certes vivències, malgrat que sigui un material molt suggeridor i inspirador? No importa, doncs tampoc no fa falta que digui qui és qui, en les lletres; o que revelin tot el que m’ha passat.
Sovint parlem de “jazzman”, però no havia escoltat la forma en la qual et citen, “blueswoman”… Això demostra que no saps què és el blues, però sí el jazz. I el blues és tan important i complex… Als Estats Units, cada estat té el seu propi estil de blues, amb el seu tipus de lletres, ritmes, melodies… O sigui, és el gran exponent de la música popular del segle XX. I no es coneix tant! Diré més: les dones del blues són les primeres que fan de la cultura popular un espectacle. Són dones que naixen pobres, que es posen a cantar amb 11 o 12 anys… I acaben tornat riques! O sigui, són dones superinfluents, però tot i això, la història de la música les ha silenciades. En canvi, tothom sap qui és Charlie Parker. Perquè les dones estaven primer, van ser pioneres. Tant és així que la primera gravació musical de blues, en un suport físic, és d’una dona: Mamie Smith. El blues és tan important com el llatí per l’idioma italià.
Per cert, Terrassa té una gran tradició jazzística. El primer Hot Club es funda l’any 1935! M’imposa moltíssim. De Hot Clubs n’hi va haver moltíssims indrets, abans de la guerra. Però després es van carregar tot el que fos alegre, de rojos… I aquesta era la música del dimoni. El tema és que ha deixat una cultura històrica. I la meva trobada amb el públic de Terrassa serà amb gent que en sap molt! Uf! Tota manera, com més exigent és el públic, també és més agraït.
Actues la vigília de Sant Jordi. Recomanes un llibre que maridi amb la teva música? Recomanaria el llibre “Todos habían dejado de bailar”, d’Albert Valle. És una novel·la negra, situada en la Barcelona dels anys 50, dels baixos fons. I s’hi veu molt del jazz d’aquella època.
