L’anuari de l’Arxiu Tobella és com una ampolla de vi reserva. “Guanya amb el temps”, diu Montse Saludes, coordinadora i fotògrafa del projecte.
I és que mirar avui què va passar el 2022 té gràcia, però encara serà més interessant en el futur. “És com el de l’any de la covid. Serà una eina molt útil, per entendre com ho vam viure”, afegeix.
L’Anuari, de fet, és un document amb vocació històrica. “Del digital, ja veurem el que queda en el futur. I no ho dic a males, jo també miro tot per internet. Però és què aquest llibre en paper, sempre hi quedarà”, defensa Saludes, en un elogi del paper què també comparteix l’escriptor del llibre, Ramon Vilajosana. “Sembla que tot estigui guardat, però sovint està mal endreçat o acaba en un calaix de sastre”, enraona el periodista de Canal Terrassa. “En canvi, amb aquest volem, tens una hemeroteca física endreçada”, afegeix.
I de què parlem? Doncs de l’Anuari de l’any 2022, editat per l’Arxiu Tobella i presentat a la seva històrica seu. “Portem 45 edicions, realment és històric que Terrassa tingui un anuari així, no passa a gaires ciutats”, explica Aleix Pons, president de l’Arxiu Tobella.
Una edició de 2022 en el què s’aprecia, amb regularitat diària, què passava a la ciutat. “És un any marcat per la inflació dels preus, especialment de la cistella alimentària. L’índex de preus és com una pallissa!”, sosté Pons.
Però impossible no vincular-ho amb la Covid. “El 2022 ja és any de vida normal, de la represa de l’activitat a l’aire lliure”, afegeix.
Aleix Pons, al centre / ALBERTO TALLÓN
Del mateix parer és Vilajosana: “Per mi, el 2022 és l’any de la Renaixença”, diu. Després de dos anys de restriccions, torna de ple tota l’activitat econòmica, esportiva, cultural… “L’activitat és incessant. Els caps de setmana, la ciutat és molt rica. La plaça vella bull, a la Rasa hi ha molta festa… Potser falta una mica d’ambient entre setmana, però no sembla que la gent necessiti anar a Barcelona: crec que Terrassa està a l’alçada”, defensa el periodista.
La seva col·lega Montse Saludes aprofundeix: “Des de principis de segle XX que Terrassa és molt cultural. Potser havia faltat una oferta de teatre més comercial, però amb el Principal i la tasca de Pep Pla, la programació s’equipara a la de Barcelona i ja no cal emmirallar-s’hi”, sosté. Per contra, com a element negatiu en l’evolució històrica dels darrers 30 anys, a punta a l¡enfonsament de les sales i galeries d’art. “Abans hi havia una desena, ara queda l’Arxiu Tobella, els Amics i la sala Paüls”, emfatitza.
En quin sentit més ha canviat Terrassa, que es pugui percebre recorrent els anuaris any rere any? “Urbanísticament hi ha un gir total, a partir de la desindustrailizació. Abans teníem poc més que quatre places normals…”, diu Montse Saludes. “I tot i que la presència de les dones segueix sent desigual, sí que s’està equiparant”, afegeix.
Panoràmica de la presentació / ALBERTO TALLÓN
També destaca el paper dels barris perifèrics. “Està clar que quan vols fer un esdeveniment multitudinari, el fas al centre. I més concretament, a la plaça Vella!”, diu Saludes. “Però la vida cultural està cada cop més diversificada. També passen als barri, més enllà de la cultura de les cases regionals”.
“Fullejava l’anuari amb el meu avi”
Sembla que Vilajosana estava, d’alguna manera, predestinat a vincular-se amb l’Anuari de l’Arxiu Tobella. “És que recordo, tenint 5 o 6 anys, va ser un dels primers llibres que em va cridar l’atenció”, revela. “El meu avi, amb qui també vivíem a la casa del poble a Ullastrell, m’ajudava a fullejar-lo”, recorda Vilajosana.
“Clar, per mi és un record molt viu i molt bonic. Així que imagina’t quan em van trucar per fer proposar-me que l’escrivís un any”, explica. De fet, Vilajosana dubta si no seria aquest llibre el que va sembrar la llavor del periodisme en un petitíssim Ramon. “Qui ho sap, potser va ser allà què se’m va despertar el gust pel periodisme, per deixar constància dels fets”. Anys més tard, hauria d’escriure aquell llibre que amb dificultats podria llegir amb tan sols cinc anys.
* La portada celebra el 120è aniversari de la creació de l’Escola Industrial. Xavier Roca, director de l’ESEIAAT (UPC) n’ha escrit el pròleg.
