El dibuixant terrassenc Robert Cabeza presenta aquest divendres, a partir de les 18.30 hores i a la Seu d’Ègara, la seva nova obra, “Catalunya. Veus i mirades”, un recull d’il·lustracions i de paraules escrites de diversos llocs de tot el territori català.
D’on neix aquest projecte? Era un tema que em voltava pel cap fa moltíssims anys, però sempre quedava estancat sobre la taula i no es va posar en marxa fins al mes de desembre de l’any 2021.
Finalment l’ha pogut dur a terme. És una mica la conseqüència de la insistència de la meva filla després que vaig tenir un càncer l’any 2017. Em van diagnosticar un càncer i per mi s’havia acabat. Havia fet fins aquí i no tenia ganes de dibuixar, fins que vaig anar millorant. Llavors la meva filla em va fer un Instagram per penjar el que anava fent. Va ser com tornar a veure el que havia fet i, de mica en mica, tornar a tenir ganes de fer coses.
Què va passar després? Sense pensar en aquest projecte, vaig pintant coses d’aquí, de l’Empordà, de Mont-roig, coses de Catalunya, i vaig fer una pàgina a Facebook, “Dibuixem Catalunya” i s’hi va apuntant gent. Llavors, es va posar el projecte sobre la taula i va ser quan em vaig plantejar realment què s’ha de fer i estructuro el llibre, amb les 41 comarques, perquè hi siguin totes. D’algunes hi ha més llocs, perquè són més dibuixables o perquè he tingut més vinculació, i fa un total de 73 obres. I volia que cada obra l’escrigui un autor diferent. Un repte molt gran.
Com ho va fer? Vaig començar amb el meu entorn i la idea va començar a ser simpàtica i la gent volia que comptés amb ells. També, de llocs que no tenia gaire accés, els vaig buscar jo.
A partir del seu dibuix, es fa el text. Sí, sempre.
I no va pensar a escriure els textos, també? No, perquè no soc per escriure, no tinc capacitat per a això.
Tots els dibuixos o il·lustracions els ha fet in situ? Generalment, sempre he estat en el lloc, excepte alguns llocs que ja tenia fotos de quan hi havia estat feia uns anys. I hi ha algun dibuix que havia fet als anys noranta i que encaixava en el llibre. Són llocs in situ, d’apunts o de fotografies que havia fet.
I què trobaran els lectors, llocs molt coneguts o altres que els poden sorprendre? La idea que tenia inicialment era, per dir-ho d’alguna manera, de llocs més coneguts, però hi va haver coses que vaig descartar perquè em semblava més atractiu pintar altres coses que em podien motivar un text molt diferent.
Quina classe de textos hi ha? Hi ha textos molt divertits, com un d’un violinista que viu a Nova York, però que és fill de Lleida i explica quan torna aquí i què sent. Són relats curts i es llegeixen molt bé
Què els hi demanava? El tema era lliure. Han escrit el que han volgut. Alguns em demanaven si volia una poesia o un relat i cadascú ha fet el que ha cregut convenient. I llavors això era la sorpresa que m’enduia jo. És molt divers i cada una no té res a veure amb l’altra. Hi ha qui ha fet un relat històric del lloc, o els sentiments que li suposa
Terrassa surt, òbviament. Sí, és la meva ciutat i és l’únic lloc que surt dues vegades. No només apareix a dins, també a la contraportada i a les guardes. Són la Seu d’Ègara i la Masia Freixa.
Li va costar triar aquests dos llocs de la ciutat? No, ho tenia molt clar.
Ja els havia pintat altres vegades. Sí, infinitat de vegades. Però sempre trobes un motiu diferent o una hora del dia diferent que fa que allò no sigui el que havies fet anteriorment.
Amb aquest llibre, ha descobert alguns llocs de Catalunya que no coneixia? Sí, molts. Catalunya coneixem coses i altres no i és molt interessant, perquè són llocs molt interessants.
Aquesta classe de llibre s’havia fet abans? S’havia fet alguna cosa molt simple, durant la República. Es feien llibres que eren com un recorregut pel territori català. Sempre s’han fet llibres amb una visió fotogràfica, no artística.
Pot servir com a llibre precursor? No ho sé. Per mi és el llibre del retorn, de la lluita amb mi mateix i d’haver aconseguit el que per mi estava mort. Però he tornat a pintar. I quan veus la resposta de la gent, et dona molta força per continuar treballant. Sempre tenim aquesta visió que els altres ho fan millor.
Què ha après fent aquest llibre? En la pintura i en el dibuix sempre aprens que treballar sovint et dona molta soltesa i més seguretat en com pintes. En fer-ho més intensament, la resposta és una altra.
Hi ha hagut moment de dubtes? Al començament sí, perquè buscar 73 autors no és fàcil. Però després ho veus diferent i en tres mesos, ho tenia pràcticament tot. Per mi és un projecte compartit. Jo he coordinat l’obra, però sense les veus que surten, no hauria estat possible.
Ja havia publicat altres llibres, però un de nou sempre fa il·lusió i és com si deixessis alguna cosa. És com un fill. L’any 2000 vaig fer una exposició als Amics de les Arts, l’última que vaig fer de la manera tradicional que feia tothom. Jo no volia fer això, volia fer-ho de la meva manera i llavors vaig fer el primer llibre, de Terrassa. El format de projectar la meva obra era un altre i jo volia fer alguna cosa més que penjar un quadre i que algú te’l compri.
Pot donar peu a més entregues? Per fer tota Catalunya necessitaria l’Enciclopèdia Espasa i és irrealitzable (riu). De moment, no s’ha plantejat.
S’ha previst alguna exposició dels dibuixos? Sí, farem una exposició a la Sala Paüls de 36 de les 73 obres que surten al llibre, que són d’autors terrassencs o amb lligams estrets amb Terrassa.
L’aquarel·la és la tècnica que més li agrada. Aquarel·la i dibuix. Sempre faig broma dient que soc esclau del dibuix perquè sempre em condiciona la perspectiva. L’he treballat moltíssim i l’aquarel·la amb una taca i prou no la sé fer. Haig de dibuixar primer el tema, i després pintar-ho.
I el paisatge també és la seva especialitat. Pràcticament, sempre faig paisatge i arquitectura.
