Assegut vora la pista de bàsquet del pati del Centre Social, en un dia quasi estiuenc. Andreu Grau (Terrassa, 1973) mostra un exemplar de “Les fulles mortes”. De fet, presenta l’obra aquest dijous mateix a l’Ateneu Terrassenc (19 hores).
La foto de portada està presa a escassos cent metres d’on ens trobem ara… Però fa 40 anys! Justament és una foto de la cantonada entre el carrer de la Font Vella i del Puig Novell, que va fer el periodista radiofònic Josep Maria Francino (qui va morir fa tot just un any). Allà hi havia Ràdio Club 25, que Francino va fundar i que va arribar a ser un referent de música en l’àmbit català. De fet, a la novel·la, hi surt esmentada.
Potser que abans hi hagués més entitats terrassenques o moviments pels quals era més reconeguda a tota Catalunya, que no pas ara? O sigui, tenia més caràcter? Amb el tema de la nostàlgia i la memòria, crec que tendim a pensar que tot allò antic era millor. Però el segle XXI és mogudet: les torres bessones, crisi econòmica, la independència fallida, la pandèmia, ara una guerra… Trobo que la Terrassa d’abans era un món més tranquil. I la idiosincràsia, perquè la ciutat ha crescut tant i el món és tan global… Però no m’atreviria a dir-t’ho.
No són gaires els entrevistats que no gosen dir alguna cosa… (Riu) Ostres, doncs deuen ser més agosarats!
Els protagonistes de la recent exposició de la Moguda Rock 80s també han comentat que, efectivament, no era un moviment gaire polititzat… No gens! Les tribus urbanes són un fenomen postmodern. Tenien més d’ètica que d’ideologia. Hi ha més debats ara que llavors. També passa que quan se supera la Transició, la gent diu “bé, anem a treballar i a deixar-ho estar”. Els vuitanta són molt contrarevolucionaris: la caiguda del mur, Margaret Tatcher i el seu “There is no alternative”, un VIH que anava molt en contra del col·lectiu LGTBIQ+ i de drogodependències i que era com una malaltia puritana; els “yuppies” que volem fer duros, el “tecnopop”, que és una música frívola… En canvi, els anys seixanta i setanta són més revolucionaris.
Neixes l’any 73. Són anècdotes, doncs, que t’han transmès des de la memòria familiar? Jo soc el germà petit en una família nacionalista d’esquerres. Però eren coses que no es deien gaire. O jo almenys no els hi feia ni cas, com adolescent que era. En canvi, és ara que m’interessa. Però ara ells ja no hi són.
Tu hi anaves, al Mesón Los Arcos? De fet, surto d’esquenes, a la famosa foto de la nit del tancament l’any 2001! I el Mesón hi surt, a la novel·la. M’agradava perquè podies anar-hi a socialitzar-te sense necessitat de quedar per WhatsApp. Era més de poble, sempre hi havia algú. Castellers, punkis, bohemis…
Queden bohemis, a la Terrassa del 2023? No sabria dir, però tendeixo a pensar que no.
Andreu Grau, al pati interior del Social / ALBERTO TALLÓN
Les il·lusions dels 80s, van ser completes o van acabar en el desencís? La gent va pensar que volia la pena intentar-ho. Ara s’ha vist tots els límits. Tota manera, abans era una època il·lusionant i ara no ho és gens.
Escrius d’una època que molts dels lectors han viscut. No et fa por que estiguin en desacord amb el que transmets? De fet, espero que no tothom estigui d’acord! Tota manera, la ficció, per definició, no pot ser una tesi. És fascinant com cadascú llegeix la història, fins i tot de maneres que jo no havia imaginat a l’hora d’escriure-la.
Arrenca amb el mític jazzman Chet Baker, que en la realitat va actuar al Festival de Jazz de Terrassa! Tinc un germà trompetista, així que d’infant, per casa nostra sempre hi havia discos de Chet Baker. I, tanmateix, no ha estat fins fa poc em vaig assabentar que Chet Baker havia estat a Terrassa. I justament, el mateix any en què comença la novel·la: 1983.
I el 1988 es va suïcidar o morir… Baker havia estat molt ionky. De fet, en el moment en què ve a terrassa, estava en un període de recuperació. Però a una foto que li fan, se’l veu sense una dent, molt demacrat. I mira que Chet Baker era molt guapo, era el James Dean del jazz. Per cert, no sé si saps que Kortatu també va venir a Terrassa. A mi no em van deixar anar a veure’ls, perquè només tenia 13 anys. I això molta gent tampoc ho sap.
A la novel·la també s’intueix la presència d’un altre personatge, com Pedro Alcocer… Així faig començar la novel·la: amb el retorn a Terrassa d’un antic anarquista, als anys vuitanta, tot i que no es diu així. Però efectivament, fa referència a l’Alcocer de la Guerra Civil, durant la qual molta gent l’acusa d’haver matat adversaris (tot i que no estar clar). Em fascina la seva llegenda. I jo em demano: com és que no ho vaig saber abans? Crec que és perquè als vuitanta, la gent estava en pla: “passem de la guerra”. O sigui, no és que el temps hagi canviat, és que la gent no vol mirar enrere. Així que jo em vaig demanar: què hagués passat si Pedro Alcocer hagués tornat a Terrassa? Perquè ell estava viu i efectivament es va pensar de tornar, però hi havia gent que el volia anar a buscar i fer-ne una bogeria. D’alguna manera, el seu personatge és un misteri que em serveix de punt de partida per poder parlar de tota aquesta Terrassa dels vuitanta.
Insinues que no mirem gaire al passat, que no cuidem la memòria? Sense dubte, no l’hem reivindicat gaire. Hi ha fets molt desconeguts. Però també és cert que molta gent viu aquí perquè està prop de Barcelona i res més. Que Terrassa ha crescut molt…
A les llibreries de Sabadell, és més fàcil trobar llibres de temàtica sabadellenca que no pas aquí. Sap greu, però sí! És que Terrassa sempre ha estat més desorganitzada que Sabadell. Han estat més equilibrats, fins i tot urbanísticament. Terrassa sempre ha estat una mica més bàrbara. Em sorprèn que s’hagi fet el festival de la Moguda Rock 80s.
Que coincideixi en el temps l’exposició i els concerts, el teu llibre… És com si s’està revertint aquesta “desmemòria”, que hem patit -o exercit– fins ara? O potser constata que la gent ja té l’època més de recordar que no pas viure! Ho dic per mi mateix: tot i que no estic per jubilar-me, també és cert que el passat va adquirint pes. Suposo que et morts no pas per les malalties, sinó perquè el passat s’hi ha engolit tot. No creus?
